Tips de la premsa

Pilar Antillach

Els anti-Bolonya no deixaven entrar les càmeres a les assemblees de la UB, amb l'argument que "després, els periodistes expliqueu el que voleu. Així que, si necessiteu imatges, ja us passarem les nostres". Li estava donant voltes al tema mentre feia cua al súper, quan sento una conversa, provinent de les altures: "Dels periodistes no te'n pots fiar, no et pots creure res del que escriuen". "Doncs jo pensava que la premsa esportiva era diferent, perquè de la que no et pots creure res, és de la d'espectacles... L'altre dia l'Iniesta va fer un comentari, al seu blog, d'una trobada que vam tenir i no et dic el que després van recollir alguns mitjans, ni tan sols ho van saber transcriure". Els protagonistes de la conversa són dues figures de l'esport i la música.

Què està passant a les redaccions perquè la credibilitat de la premsa sigui motiu de preocupació a la cua del súper? Mai els periodistes havíem disposat de tantes eines per treballar i mai havien resultat tan inútils.

Alguna cosa greu, o molt greu, està passant perquè per primer cop en la història de TV3 i Catalunya Ràdio hi hagi una vaga per motius estrictament professionals. La causa són els blocs -res a veure amb els blogs- electorals, els espais electorals que els partits polítics imposen en els informatius dels mitjans públics, amb els mateixos criteris que la propaganda electoral.

La filosofia dels blocs -la mediocritat que comporta la llei del mínim esforç- s'ha estès com un virus a la resta d'informacions. No cal gravar (et donen les imatges), no cal preguntar (només hi ha declaracions), no cal ni assistir als actes (t'ho envien a casa). Només cal saber copiar i enganxar. És clar, l'esperança és internet.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 29. Diumenge, 24 de maig del 2009

El cànon

Pilar Antillach

El (des)qualificatiu franquista s'ha convertit en l'excusa fàcil per rebutjar tot allò que políticament resulta incòmode o no interessa. La vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, ha estat la darrera a dir que no pensa "recuperar el cànon per finançar la televisió pública perquè, tot i existir en l'època franquista, "no hi estem acostumats". Si realment hagués existit durant el franquisme, no només hi estaríem acostumats, sinó que encara el continuaríem pagant, com passa a tot Europa Occidental, on el cànon va lligat a la creació de les respectives televisions públiques. No és casualitat que Espanya i Portugal, de les darreres dictadures europees del segle XX, siguin els únics països sense cànon. Tampoc ho és que, mentre la nostra admirada BBC ja s'està replantejant com mantenir el, fins ara, inqüestionable cànon, el nostre govern no sigui capaç ni d'adaptar el model europeu. Si el pagament d'un euro per consulta mèdica era impopular, ens podem imaginar què passaria amb un cànon per mantenir la televisió. Això sense caure en la demagògia de si els governs es poden permetre destinar tants diners a la televisió en perjudici d'altres serveis públics, quan tots sabem que la hipotètica desaparició de la tele pública no resoldria les cues als hospitals. Obrir el debat del finançament de la televisió, enmig d'un canvi tecnològic sense precedents, pot resultar tan letal per a la pública com per a la privada. La televisió té una funció social, però del que realment no hi ha costum és de considerar-la un servei públic més, tot i haver esdevingut un element imprescindible en el 99% de les llars. Aquesta contradicció és el primer que els governs haurien de resoldre.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 33. Diumenge, 26 d'abril del 2009

Parlar per parlar

Pilar Antillach

La tertúlia s'ha convertit en l'estrella del subgènere periodístic, ara tant de moda, que és l'entreteniment, competidor directe del periodisme. La tertúlia ha eclipsat l'entrevista, el debat i les notícies. Som un país en tertúlia permanent de dilluns a divendres i en campanya electoral, també permanent, els caps de setmana. Segueixin els informatius de qualsevol televisió i veuran que l'agenda política es conforma d'imatges idèntiques i declaracions mimètiques. La resta de la setmana, els polítics descansen i els tertulians agafen el relleu. La reiteració de cares en un discurs uniforme ha convertit la informació en un espectacle irrellevant.

Un amic periodista vol engegar una campanya per reivindicar tertulians independents, a l'estil de la de "Volem bisbes catalans". No hi estic d'acord. Ja m'està bé l'omnipresent quota político-empresarial i eclesiàstica, si cal, enfront la cada cop més nombrosa subquota d'indocumentats.

Aquesta setmana, l'entreteniment dels tertulians de la subquota (d'indocumentats) -els de la quota, prou saben el que ha passat- consistia a especular sobre si la càrrega policial contra els periodistes que cobrien les protestes anti-Bolonya responia a una premeditada venjança dels Mossos per perjudicar el conseller d'Interior, Joan Saura.

Les batalletes entre consellers i subordinats són per al públic infantil, que creu en bons i dolents. L'adult només vol saber quan de temps haurà de patir els responsables d'una policia que, com s'ha vist, no respecta els drets constitucionals. Part d'aquest públic adult pensa que la universitat és sagrada i els rectors haurien d'evitar el sacrilegi de la policia entrant-hi.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 32. Diumenge, 22 de març del 2009

Avorrits

Pilar Antillach

Josep Pla utilitzava una cita d'André Gide per definir què és periodisme: "Allò que demà tindrà menys interès que avui". Els periodistes estem avorrits d'escriure coses que no tenen cap interès ni el mateix dia ni l'endemà. Per exemple, la polèmica provocada per la medalla al treball que li ha imposat el ministre Celestino Corbacho al polític i periodista Carlos Sentís sota la complaent mirada del conseller Joan Manuel Tresserres, en el marc incomparable del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Estic avorrida de veure que després de trenta anys de democràcia, algú consideri el periodisme de Sentís un referent inqüestionable per a la professió. Estic encara més avorrida d'haver de dir que comparar Josep Pla amb Carles Sentís és com comparar l'Enciclopèdia britànica i el Petit Larousse. I estic avorridament fastiguejada que tota la discussió hagi anat sobre un senyor de 97 anys que, com no pot ser d'altra manera, està per sobre del bé i del mal. Mentre mig país està a l'atur i l'altre mig posa espelmes a sant Pancraç, cap periodista s'ha sorprès d'unes agendes ministerials tan ocioses que permeten abusar de la quincalleria burocràtica (medalles i altra parafernàlia) fins a l'esperpent. Com que tots sabem que les condecoracions no responen a una finalitat altruista sinó a l'interès, de vegades estrambòtic, de qui les imposa, poden acabar condecorant el Franco del Polònia (la ficció mai supera la realitat) el dia que s'assabentin que el de veritat va ser president d'honor de l'Associació de la Premsa, la mateixa que presidia Sentís i que ara es diu Col·legi de Periodistes. A banda del nom, poques coses més han canviat. S'ha de reconèixer que, almenys, el degà Sentís era culte, viatjat i parlava idiomes.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Diumenge, 22 de febrer del 2009

Suposats

Pilar Antillach

No sabem si Wilson Ribera, que dimarts va salvar una noia de les ganivetades del seu excompany, és un heroi o també un presumpte maltractador (ningú ha pogut confirmar si va ser absolt de les denúncies de l'exparella). La immediatesa amb què treballen tots els mitjans no justifica deixar en interrogant qüestions que afecten la reputació de les persones. Al Wilson, encara que es confirmi que va ser absolt, ni les medalles ni els elogis li retornaran la reputació perduda. Jean Daniel, fundador de Le Nouvel Observateur, diu que la capacitat de fer mal del periodista es devastadora: "En una hora es pot transformar algú que té fama de ser honest en un terrible delinqüent. És un poder terrible". I quan el poder és "terrible", l'abús resulta inevitable. Quan, fa poc més d'un any, una noia equatoriana va ser agredida en el tren de Martorell, es va trigar dies a publicar que en el mateix vagó que el noi argentí, Roberto, que va patir gairebé tantes crítiques com l'agressor per no aturar-lo, hi havia dos homes més que tampoc van fer res. Després del linxament mediàtic, Roberto va confessar haver tingut més por de la premsa que de l'agressor. "Han jutjat la meva persona sense ni saber el meu nom... polítics que han dit que la meva acció ha estat semblant a la del nazisme". Es referia a les declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre: "Així va començar el nazisme, perquè els altres miraven cap a una altra banda". La presumpta trama d'espionatge al si del seu govern també ha posat en qüestió la seva reputació. Aguirre hauria de recordar les seves paraules i no mirar a una altra banda. Si ho fa és perquè sap que ja se n'ocuparà el "poder terrible" d'algun mitjà, de netejar la seva reputació.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Diumenge, 25 de gener del 2009

Santa BBC

Pilar Antillach

Al director general de la BBC, Mark Thompson, no li agrada que la religió sigui objecte de sàtira sobretot si es tracta de l'islam. Ell mateix es declara catòlic practicant i confessa que procura no veure programes que fan broma de la religió cristiana. Justifica el tracte diferent de l'islam respecte al cristianisme amb el fet d'anar associat a una identitat ètnica, que encara no s'ha acabat d'integrar: "No es tracta d'afirmar que hi hagi religions que siguin immunes a la confrontació, però no puc dir que totes siguin iguals". Una qüestió de sensibilitat en la qual basa la prohibició imposada als humoristes de la cadena i que ha passat gairebé desapercebuda fora de la Gran Bretanya. Al tractar-se d'una qüestió de sensibilitat, el que toca és ofendre's. El Nobel de literatura J.M. Coetzee ho explica: "Els intel·lectuals racionals i laics no s'ofenen amb facilitat. Igual que Carl Popper, acostumen a creure que les conviccions que no estan sustentades per la raó no són poderoses sinó dèbils; que algú que manté una posició s'ofengui quan és qüestionat suposa un signe de debilitat". La prohibició ha provocat les crítiques dels que consideren que hi ha un excés de religió a la BBC. El seu fundador, Lord Reid, la va definir com "l'església de la nació", un immens púlpit que, "segons alguns comentaristes britànics", ara s'està utilitzant per fer proselitisme religiós, d'acord amb les creences personals del seu màxim responsable. Altres veus crítiques, com l'humorista Ben Elton, que fa mesos va denunciar la BBC per haver censurat les seves bromes sobre l'islam, ja va considerar en el seu moment que no era una qüestió de respecte sinó de por: "Es poden fer gags sobre capellans, però no sobre l'islam", va assenyalar.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Diumenge, 28 de desembre del 2008

Polítics perplexos

Pilar Antillach

El president del CAC, Josep M. Carbonell, es manifesta perplex perquè alguns dirigents polítics diuen que els seus partits no se senten representats dins del Consell. Aquest malestar és la millor mostra -segons ell- de la independència de la institució: "El Consell no està format per delegats dels partits, vostès ho saben prou bé, atès que són qui ens elegeixen", els va etzibar en seu parlamentària. Sorprèn que un polític de recursos intel·lectuals i dialèctics del nivell de J.M. Carbonell no hagi trobat altre argument per defensar la independència de l'organisme que presideix. Mai, com ara, hi ha hagut tants polítics al CAC. Ho consideren un desprestigi, que 7 dels 10 consellers siguin exdiputats, alhora que alcaldes o regidors? Per què obviar-ho, si en la història de la nostra democràcia no s'ha donat mai el cas d'un polític que actués de manera independent? No hi ha política sense partit i, per tant, sense disciplina, incompatibles les dues amb independència. El CAC no el van crear per ser independent, sinó per regular l'espai audiovisual català, i això implica fer política. No cal avergonyir-se'n. És més important garantir el servei públic i la llibertat d'informació que declarar-se independent. La llibertat d'expressió no depèn del fet que hi hagi 160 emissores, en lloc de 155 -com han dit alguns líders polítics-, sinó de la qualitat del servei que donen. Igual que la democràcia depèn de la qualitat dels seus dirigents, no del nombre de partits. Com diu Alexis de Tocqueville, a bastament referenciat per alguns membres del CAC: "La democràcia és en el fons una redefinició de l'ordre social, sobre la base d'aquest material completament nou que són els homes independents". De moment, polítics.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 28. Diumenge, 30 de novembre del 2008

Històries dels EUA

Pilar Antillach

El 4-N serà una data d'aquelles que el tòpic i la retòrica periodística rebenten diccionaris i capgiren llibres d'estil. Si guanya Obama, veurem fins on aguanta l'adjectiu (dia) històric. Cap novetat, perquè el candidat demòcrata fa dies que fa història. La darrera, al protagonitzar l'espot polític més car de la televisió. Una barreja de biografia i anunci electoral, on Obama narra unes quantes "històries americanes" d'un grup de soferts protagonistes de la crisi econòmica, la sanitat, la guerra d' Iraq... El sistema de pagar per sortir a la televisió, sense intermediaris, no és nou. L'independent Ross Perot s'hi va gastar una (la seva) fortuna l'any 92. George Bush, en la campanya a la reelecció, també va haver de comprar uns minuts del prime time perquè les televisions havien ignorat un acte electoral que ell considerava important. L'espot d'Obama ens ha permès saber que el prime time de les cadenes americanes cotitza a milió de dòlars la mitja hora, sense distinció entre publicitat comercial i política. Un plantejament normal en el context americà, on els partits són una peça més de l'engranatge democràtic, que es paguen les despeses de la seva butxaca o dels seus seguidors. Aquí, costa d'entendre. Els partits han aconseguit que tota la publicitat política es consideri un dret inherent al procés electoral i, per tant, a la democràcia. Aquest privilegi, que beneficia amb escreix els més grans, genera confusió entre propaganda i informació; fins a confondre's totes dues. Ho agreuja el fet que els partits viuen en campanya electoral permanent i provoquen la saturació dels espais informatius, ignorant que la propaganda es paga des que els grecs la van inventar. Doncs millor en diners que en espècies.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 30. Diumenge, 2 de novembre del 2008

El poder i el present

Pilar Antillach

John McCain va dir a Barack Obama "Vostè confon tàctica i estratègia" i ni se'l va mirar, com en tot el debat. Els galons permeten aquestes arrogàncies, i més, si penses que pots ser el proper president dels EUA i liderar el món. "Lideratges globals" reclamen dos líders locals, amb galons, els expresidents Felipe González i Jordi Pujol, per afrontar la crisi de lideratge i valors que patim. Hem de veure l'abast de la crisi financera; no obstant, en la falta d'idees i valors hi ha factors locals determinants. El pelotazo dels vuitanta i noranta i l'especulació posterior porten la z dels tres darrers presidents espanyols. Igual que el fracàs escolar. L'estratègia per modernitzar el sistema econòmic i educatiu podia ser bona, però la tàctica ho ha distorsionat. González i Pujol ho saben i per això només parlen d'estratègies, i alguna frustració: "Ens vam deixar portar pels intel·lectuals i ara tenim un sistema educatiu perniciós", diu González. Pujol calla. L'ensenyament mai va ser estratègia del seu govern. Els dos expresidents compartien debat amb Miquel Roca, que porta galons sense ser líder, i això li permet des de capgirar el títol de la ponència en què participaven -"Polítics sense idees, intel·lectuals sens poder"- a barrejar estratègia i tàctica: "El lideratge polític s'ha de recolzar en idees i projectes... No hi ha res més perillós que les respostes mediàtiques del que es pretén aconseguir". Sap de què parla. La càmera sempre ha estimat més Pujol. A tots, els ha preocupat en excés el control dels mitjans de comunicació quan han tingut idees i poder per aplicar-les. El mateix González ho reconeix: "Hem fet política sense mirar la cara dels ciutadans, sinó la dels altres polítics". I no ha canviat.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Diumenge, 5 d'octubre del 2008

Nois normals

Pilar Antillach

Llegeixo en una entrevista recent a Peter Watson que els joves d'ara han patit la degradació de la televisió i poca cosa més: "Fins als anys vuitanta la televisió la feien creatius que havien llegit llibres, però a partir de llavors, la fan joves que bàsicament han vist tele... Que banal és!", afirma l'historiador britànic. Si tot és espectacle banal que genera emocions fàcils -com diu Watson-, què passarà si continua la dosi diària de violència verbal i física que transmeten els mitjans de comunicació? Hem arribat al punt que les víctimes de la violència domèstica, a causa de tanta reiteració superficial, s'estan convertint en una rutina equiparable als accidents de trànsit. El dilema moral de la violència resulta alarmant, per la dosi d'impunitat que desprèn, quan es tracta de casos com el professor madrileny que es va encarar amb un maltractador i va acabar en coma; el rellotger de Múrcia que va morir perquè es va topar amb un energumen a qui li havien ratllat el cotxe o l'advocat d'Esparreguera que va reprendre uns brètols i també va morir. En declaracions a un diari, una amiga dels menors d'Esparreguera, acusats d'homicidi imprudent, els descriu com a "nois normals". "Han fet coses dolentes, però són nois normals". És l'únic que sabem dels agressors, res sobre els delictes anteriors o el seu entorn familiar. La resta de la notícia s'esplaia en tota mena de detalls sobre la vida privada de la víctima, que no aporta res al cas i treu importància a la seva mort. Dostoievski és qui millor ha descrit la violència impune, segons un altre expert en el tema: el periodista polonès Ryszard Kapuscinski. Potser caldria més Dostoievski a les escoles i més Kapuscinski a les redaccions.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 30. Diumenge, 7 de setembre del 2008