Clinton, Obama, Zapatero i Rajoy

El duel Hillary Clinton-Barack Obama m'apassiona tant com m'avorreix la bronca Zapatero-Rajoy. Els dos han trigat setmanes a acceptar el cara a cara que realitzarà l'Acadèmia de la Televisió, davant la impossibilitat de posar-se d'acord sobre un canal determinat, públic o privat. Des que van començar les primàries als Estats Units, Clinton i Obama han participat en divuit debats. Una proporció que permet entendre el nivell d'exigència dels polítics nord-americans i la confiança que els mereix la televisió.

¿Com s'ho farien TV3 i TVE si haguessin d'informar d'una campanya com l'americana? Què passaria amb els vergonyants "blocs electorals" (el temps i l'ordre que imposen els partits durant la campanya) i amb el "senyal realitzat" (les imatges gravades pels mateixos partits) amb uns polítics capaços d'improvisar durant hores, tan pendents dels teleespectadors com del públic present, que, a banda de fer de claca, pot votar per decidir a quin candidat continuarà aplaudint?

Els "blocs electorals" són incompatibles amb les llistes obertes, amb els debats i amb res que tingui a veure amb la llibertat i les idees. Són fruit de la desconfiança i la cobdícia dels polítics per repartir-se el pastís televisiu. Una mesura que es podia justificar quan només hi havia un canal i que, amb el temps, ha esdevingut ridícula. A aquests alçades de la vida (multimèdia), pretendre imposar i controlar tot el que facin o diguin els candidats és tan absurd com agafar aigua amb un mocador.

Ja ho va dir un dels caps de llista, en un atac de sinceritat: "Ens estem barallant per les engrunes". Tenia raó: el pastís li ha tocat a "l'Acadèmia", i la televisió pública, un cop més, s'ha de conformar amb les engrunes (els blocs).

Pilar Antillach

Imprimir Enviar Agregar Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 32. Diumenge, 17 de febrer del 2008

DEMOCRÀCIA "LOW COST"

El mateix dia que Mariano Rajoy vetava Alberto Ruiz Gallardón a les llistes del PP per a les eleccions generals del 9 de març, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) no vetava, però com si ho hagués fet, els candidats al consell de govern de la nova Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), és a dir, TV3 i Catalunya Ràdio, proposats pels partits polítics.

¿QUÈ TENEN EN COMÚ Gallardón i el CAC? que tots dos han fet evident que en aquest país hi ha dues reformes pendents: la democratització interna del partits polítics i la independència dels mitjans de comunicació. Les dues qüestions tenen molt a veure amb el descrèdit creixent de polítics i periodistes i l'allunyament progressiu de la resta dels ciutadans. Després de veure el que ha passat amb els nomenaments de la CCMA, és urgent engegar una campanya per promoure els hàbits democràtics en la gestió pública amb la mateixa insistència, si cal, amb què es fa a favor del medi ambient. En tots dos casos ens hi va la supervivència: s'ha de poder respirar aire fresc a tot arreu.

LA TELEVISIÓ I LA RÀDIO PÚBLIQUES no són una gestió menor. Tenen tanta influència en la vida diària dels ciutadans com puguin tenir les infraestructures viàries o l'aeroport. Per tant, és una qüestió d'interès general, de país, de llibertats, que demanda la implicació de tothom.

ÉS UN DISCURS DIFÍCIL DE QUALLAR perquè no hi estem acostumats (desconeixem el que són uns mitjans de comunicació fora del control polític), de la mateixa manera que tampoc no estem acostumats que els trens arribin a l'hora o que els polítics siguin creïbles. El dia que el nomenament del director de TV3 i del director de Renfe deixi de ser notícia voldrà dir que tenim uns mitjans púbics independents i que els trens funcionen.

MENTRESTANT, ENS HEM DE CONFORMAR amb espectacles de "democràcia low cost" com el que ens han ofert amb el cas de la CCMA. No entraré en el detall. Qui se'n vulgui informar només ha de llegir la transcripció de la sessió d'examen públic dels candidats, el dilluns 21 de gener, al Parlament: candidats que ja sabien, mesos abans d'aprovar-se la llei, que "algú els trobaria idonis"; currículums amb lapses de deu anys, on la feina al servei del partit ha desaparegut per art d'encantament, i dificultats d'alguns candidats per explicar quin és el seu model de mitjans públics. Aquests exemples són una petita mostra de que dóna de si la "quota política" (els més cínics en diuen "pluralitat"). De fet, res més que una manera, cada cop més barroera, de repartir-se el pastís.

EN LA MATEIXA SESSIÓ PARLAMENTÀRIA, no sé si amb la intenció d'afegir-hi una mica més de confusió, un diputat dels soi-disants d'esquerres la va equiparar (la quota política) al "compromís polític". I ja se sap que en aquest país no hi ha compromís polític, o del que sigui, que no passi pel sedàs d'un partit. El problema no és la militància, ser d'esquerres o de dretes, ser home o dona. El problema és que el carnet polític o l'obediència a un partit siguin la primera i única condició excloent per poder accedir a determinats càrrecs públics, que, d'altra banda, no es poden exercir eficaçment sense una idònia qualificació professional.

LES NOMBROSES CRÍTIQUES al procés no pretenen, com alguns han volgut fer veure, qüestionar la legitimitat del Parlament per escollir els responsables de les empreses públiques, sinó el fet que ho facin guiats exclusivament per criteris partidistes i sectaris. Fins a quin punt n'han abusat, aquest cop, que el mateix CAC, nomenat també per quota política, ha constatat que "els criteris de capacitat i d'idoneïtat professional no han estat els que han fonamentat, de manera decisiva, la selecció per consensuar la llista de persones candidates". A pesar de la desqualificació, i adduint un estrany "imperatiu legal" (la compatibilitat dels currículums amb la lletra de la llei), el CAC els va considerar idonis per al càrrec.

QUE EL RETARD EN CULTURA democràtica que patim sembla irreversible ho demostra el fet que ningú estigui disposat a fer el primer pas per recuperar el temps perdut, per evitar que aquest retrocés sigui etern. Mentre aquí som incapaços d'aplicar una tímida reforma de la llei per desgovernamentalitzar els mitjans públics, a Europa les grans corporacions audiovisuals públiques afronten nous reptes amb un model de gestió pública, que nosaltres ni tan sols hem pogut imitar, i que ells ja donen per superat. ¿Fins quan ens podrem permetre continuar sent diferents?

Pilar Antillach

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 22. Dilluns, 4 de febrer del 2008

TINC UNA LLISTA

Contra la negació dels principis no hi ha discussió."Contra negantem principia non est disputandum". És la reacció que provoquen les declaracions del diputat del PSC, Joan Ferran, quan va dir que TV3 i Catalunya Ràdio tenen "crosta nacionalista" i demanà un "reset per començar de nou". La revenja que Ferran pregona invalida el poc o molt sentit que puguin tenir la resta de les seves declaracions. El diputat socialista s'ha atrevit a dir en públic el que col·legues seus repeteixen en privat des de sempre: "Els mitjans de comunicació són massa importants per deixar-los en mans dels professionals". Cap polític s'atreveix a dir el mateix de cap altre col·lectiu o organisme públic. El govern en defineix el model (d'escola o sanitat pública) però no detalla el protocol per operar les angines o el que s'ha de preguntar en un examen de matemàtiques. Ningú li pregunta al metge si és nacionalista, de dretes o d'esquerres, aspectes que no tenen per què interferir en la seva feina.
DONCS, HI HA QUI ESTÀ CONVENÇUT QUE LA RÀDIO i la televisió pública ha de ser del mateix color que el govern de torn. És com tornar a l'època del blanc i negre, en què només hi sortien els "bons". Aquest autoritarisme tan arrelat entre alguns polítics, més que una crosta, és un llast de segles que, encara avui, s'arrossega com una mena d'"ADN franquista", latent en innombrables actituds que condicionen les relacions entre el poder i la premsa. Sembla que Joan Ferran té una llista de periodistes bons i dolents, jo en tinc una altra del que ell i la resta de membres del Parlament poden fer per garantir uns mitjans públics "neutrals, plurals, informatius i no partidistes" tal com demana.
1. NOMENIN AL CAPDAVANT DE LES EMISSORES PÚBLIQUES professionals rigorosos i honestos, amb coratge suficient per defensar, sense complexos, la funció de servei públic, prescindint de quotes polítiques.
2. DEIXIN DE CREURE QUE ELS POLÍTICS, o qualsevol organisme de poder, tenen més dret que la resta de ciutadans a sortir a la televisió. Hi ha molta gent que treballa per millorar el món, que té coses interessants a dir, i ni tan sols reclamen aquest dret. I això sí que fa pujar l'audiència!
3. NO ENS FACIN PERDRE MÉS TEMPS amb la seva "agenda oficial" d'inauguracions, declaracions i contradeclaracions i entrevistes prèviament pactades. Acabin amb la moda, ja passada de temporada (s'ho va inventar el PP quan manava), de rodes de premsa sense preguntes i d'imatges gravades pels mateixos partits, com si es tractés d'un espot més de propaganda (senyal realitzat), que redueix la feina del periodista a la de simple "missatger".
4. RECONEGUIN QUE ELS "BLOCS ELECTORALS" (l'espai dels informatius reservat a la campanya electoral) no responen a cap imperatiu legal, són un invent dels mateixos polítics per assegurar-se la seva quota de pantalla.
5. CONVERTEIXIN LES EMISSORES LOCALS en una eina més d'informació i col·laboració ciutadana, en lloc d'instaurar la "tele de l'alcalde" per decret municipal. I evitin (per ètica o per estètica, o totes dues alhora) aplicar la disciplina de partit als periodistes que hi treballen. Per no parlar de la precarietat laboral que fomenten, cosa que mereix un capítol a part.
LA NOVA LLEI DE LA CORPORACIÓ CATALANA de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio) trasllada el control de les emissores públiques al Parlament. Un pas endavant que hauria de garantir més professionalitat i pluralitat (ja no parlo d'independència) d'aquests mitjans. A la pràctica, i veient com està el pati, tot fa pensar que la pretesa pluralitat es traduirà, un cop més, en un repartiment de quotes polítiques entre els membres del nou consell de govern, com va passar, al seu moment, amb RTVE.
ELS RESULTATS D'UN "CONSELL DE QUOTA" són tan "professionals" com aquest exemple recent dels "telediarios" de TVE: a la darrera manifestació de l'AVT, que contenia extenses declaracions del seu president, José Francisco Alcaraz (un dels personatges més tèrbols que pugui suportar una democràcia) TVE li va dedicar el triple de temps (quota PP?) que, la setmana següent, a la manifestació de Barcelona pel "dret a decidir", tenint en compte que les dades oficials de participació a Barcelona triplicaven les de Madrid.
MALAURADAMENT, AL NOSTRE PAÍS (Catalunya o Espanya, depenent de la "crosta" de cadascú), la credibilitat dels mitjans públics depèn més del grau de rebuig que provoquen que del grau d'acceptació que desperten.

Pilar Antillach

Publicat a l' AVUI, 28 desembre 2007

L’ALTRA VÍCTIMA DEL TREN

“La noia, l’agressor i jo som persones normals”. La frase la va dir Roberto Jesús Prieto en una entrevista exclusiva al programa “Els Matins” de TV3. Roberto és el jove argentí de 23 anys que el set d’octubre va ser testimoni de l’agressió a una noia equatoriana per part de Sergi Xavier Martín ,un altre jove de 21 anys de Santa Coloma de Cervelló, en el tren de Ferrocarrils de la Generalitat que fa el recorregut plaça Espanya- Martorell.
Les seves declaracions, en plena “alarma social”, quan la notícia obria informatius, portades de diaris i “gelava la ploma” d’articulistes de “reconegut prestigi”, permeten comprovar,un cop més, que no sempre una imatge val més que mil paraules.
L’agressió del tren ha estat una història efímera com tantes altres que inunden les redaccions i saturen als ciutadans fins la indiferència. L’única cosa que la fa especial és que algú es va ocupar de servir les imatges a les televisions per alimentar la bèstia mediàtica. No es tractava d’una agressió especialment brutal ni sostinguda, però tothom l’ha vist. ¿Quin interès tenien, els que van filtrar les imatges, en el linxament públic de l’agressor?
Ara, que ja no en parla ningú, que s’ha calmat el soroll del circ mediàtic, es pot dir el què llavors hagués estat impossible: l’escena del tren és indignant , no impressionant. Situacions similars, i més greus , es donen cada dia, als trens, al metro i al carrer. SOS racisme ho documenta en una denúncia cada dos dies per agressions racistes o xenòfobes. Agafin el tren el cap de setmana (divendres al vespre de Montcada a Barcelona) i entendran la afirmació de Roberto: “ diumenge a la nit , sempre hi ha persones d’aquestes (....) a gent com ell (l’agressor) sí que l’he trobat d’altres vegades al tren”.
“Vaig passar por després ( de l’agressió). Ningú ens va dir res ni a la noia ni a mi”, li confessa Roberto a Josep Cuní , durant l’entrevista. En el mateix vagó hi havia dues persones més, dos homes dels quals no n’hem tingut notícia fins que ell ho ha explicat. Aquestes dues persones s’han estalviat tot el que el jove argentí ha hagut de patir i que resumeix així: “ He tingut més por del que deien els mitjans de comunicació que del noi aquest (l’agressor) ...Han jutjat la meva persona sense ni saber el meu nom”.
Uns dies abans, una columnista el va titllar de “bochornoso” i “patético” a la contraportada d’un diari, fet que demostra que també els periodistes, considerats seriosos, es queden amb el titular, no del seu diari, sinó del programa de televisió més sensacionalista.
Roberto continua: “....polítics que han dit que la meva acció ha estat semblant a la del nazisme. He dit : collons! Què diuen? Soc un noi normal que estudia , que treballa i que lluita molt “. Roberto va venir d’Argentina fa un any i mig, estudia dret i treballa de recepcionista en un hotel. La seva queixa es referia a les declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, “ La actitud del pasajero que presenció l’agresión racista es propia del nazismo...Así empezó el nazismo, porque los demás miraban para el otro lado”.
Tot el planeta ha vist les imatges de l’agressió del tren. Espero que els insults de la presidenta no hagin sortit de “casa”. No sé quina de les dues coses es més vergonyosa si l’agressió o els insults. La ignorància no és cap delicte però, sumada a la demagògia que comporta la falsa solidaritat i l’oportunisme d’alguns polítics, resulta tant perillosa com algun dels supòsits que contempla el codi penal.
“Tothom ha jutjat la meva vida i ningú sap el què jo he patit per tenir diners ( per viure a Catalunya)... Demano que es protegeixi la meva intimitat” . Amb menys recursos i privilegis que un príncep, però amb la mateixa dignitat, Roberto té clar quins són els seus drets, i a partir d’ara també sabrà que en aquest país, igual que en el seu, no tots som iguals davant la justícia. Al contrari, hi ha qui es pot permetre actuar amb tota impunitat . Només així s’explica la irresponsabilitat, d’aquells que van filtrar les imatges de l’ agressió sense tapar la cara del únic testimoni que hi sortia.
No es podien imaginar que ell, l’altra víctima del tren, posaria seny i intel.ligència on ells, els irresponsables, només van demostrar desídia i incompetència, Cal confiar que la ambaixada argentina hagi proporcionat a Roberto el mateix suport que la del Equador a la jove agredida.

Pilar Antillach

14 novembre 2007