Fidels als blocs

Qui es podia imaginar que renunciaria abans Fidel Castro a la presidència de Cuba, encara que fos per motius de salut, que els partits polítics als blocs electorals.
La comparació pot semblar exagerada, excessivament desproporcionada, tant com ho són els blocs electorals i tot el que representen. Castro és la decadència d’un règim dictatorial, els blocs la decadència d’una manera de fer política i periodisme que confon propaganda i informació.
Hi ha un altre element en comú: el canvi de règim. Aquests darrers anys, els partidaris dels blocs insistien que la seva desaparició anava lligada al canvi de llei de les diferents corporacions públiques
(RTVE,TV3-Catràdio) que havia de comportar una major professionalització d’aquests mitjans. En teoria això ja ha passat, en la pràctica tenim més blocs que mai. Aquesta era la prova de foc (després del fiasco dels
nomenaments) que havia de passar el nou Consell de Govern de la CCMA.
Per guanyar credibilitat, es feia imprescindible un gest de confiança professional, però s’han decantat per mantenir la desconfiança política de sempre.
Els defensors dels blocs estan instal·lats en el "paleolític de la comunicació", convençuts que la informació es pot imposar a cop de resolució de la Junta Electoral Central (JEC). Hi ha alguna cosa més anacrònica i decadent que haver d’informar per mandat judicial? Quant de temps es pensen que podrà aguantar la JEC fent, alhora, de cap d’informatius i de redactor de política, durant les campanyes electorals? Hi ha desenes d’emissores i milers de potencials periodistes a la xarxa que no saben ni que existeix la JEC.
Com es pot dir que els blocs són per garantir la pluralitat, si blocs i pluralitat són oxímoron? Deu ser l’únic lloc del món on la principal eina de treball dels periodistes en campanya és un document Excel per ajustar a la dècima de segon el temps del què diuen o fan els candidats.
Mentrestant, les càmeres i els micròfons queden rellevats a un paper secundari. Les dues eines periodístiques per excel·lència són prescindibles des del moment que els grans partits restringeixen, i en alguns casos prohibeixen, l’accés de les televisions als actes de campanya. Les imatges les subministren ells en exclusiva, seleccionades i prèviament editades. Les televisions (privades i públiques) no es queixen, entre d’altres motius, perquè és un sistema còmode i econòmic.
Ja se sap, la censura és barata; la informació cara i porta molta feina.
Ho dic pels qui justifiquen que les càmeres tampoc entren als concerts de les grans estrelles del rock i que les competicions esportives es donen en senyal realitzat.
És cert que els mítings són cada cop més espectacle, i els partits tendeixen a tractar els seus líders com si fossin autèntiques estrelles d’alguna cosa, mentre la cosa no tingui res a veure amb la política i la responsabilitat pública que això implica: donar explicacions i adquirir compromisos que afecten a tots els ciutadans. Un partit del Barça no té cap transcendència en la vida dels ciutadans més enllà que alguns no sopin quan perd. El que faran els 350 diputats a Madrid sí que ens pot condicionar la vida a tots, als que sopen i als que no, als que van als concerts i als que es queden a casa.
Amb aquest panorama, m’estalvio invocar la llibertat de premsa, el dret d’informació i tots els drets que es vulguin per defensar la qualitat d’un periodisme en hores baixes.

Pilar Antillach
Publicat a Comunicació21, febrer 2008