Bon dia i bona sort

Res millor que recórrer a un clàssic del periodisme americà -la frase d'E.R. Murrow: "Bona nit i bona sort"- per referir-me, salvant les distàncies, que són abismals, a un clàssic del periodisme català, Antoni Bassas. Una setmana després, ningú ha explicat per què Bassas no continuarà a Catalunya Ràdio, ni qui serà el seu substitut, o el recanvi de programa. No sabem si hi ha un argument seriós, professional -s'entén-, per prescindir d'un programa líder. Només hi ha hagut especulacions, que constaten la fragilitat del periodisme quan depèn, únicament i exclusivament, del caprici d'uns quants, alhora subjectes a l'arbitrarietat (el poder sempre és arbitrari) d'uns pocs. Hi ha qui creu que el motiu per prescindir d'en Bassas rau en l'obsessió dels membres del tripartit per eliminar la "crosta nacionalista" de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Un argument ofensiu per als oients de l'emissora. En la crosta, sigui del color que sigui, s'hi aixopluga una bona part d'aquells que la critiquen. ¿Quines expectatives tindrien ells mateixos sense la seva respectiva crosta? La qüestió respon a una patologia menys elaborada: la de la indiferència. Ser líder indiscutible durant 14 anys seguits ja és de per si un mèrit. I més, en un context on les audiències manen per sobre dels continguts. Diluir els mitjans públics enfront de la competència, cada cop més sòlida, dels privats, és posar en perill el seu compromís amb la societat. Deia Josep Pla que "un país dominat per la peresa mental d'un determinat nucli social és impossible que tingui una sòlida personalitat. No pot ser ni conservador ni revolucionari, s'ha de mantenir fatalment en una indiferent mediocritat". ¿Per quant de temps?

Pilar Antillach
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 32. Diumenge, 6 de juliol del 2008
Paraules clau: Bassas, Sort, Periodisme