DEMOCRÀCIA "LOW COST"
El mateix dia que Mariano Rajoy vetava Alberto Ruiz Gallardón a les llistes del PP per a les eleccions generals del 9 de març, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) no vetava, però com si ho hagués fet, els candidats al consell de govern de la nova Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), és a dir, TV3 i Catalunya Ràdio, proposats pels partits polítics.
¿QUÈ TENEN EN COMÚ Gallardón i el CAC? que tots dos han fet evident que en aquest país hi ha dues reformes pendents: la democratització interna del partits polítics i la independència dels mitjans de comunicació. Les dues qüestions tenen molt a veure amb el descrèdit creixent de polítics i periodistes i l'allunyament progressiu de la resta dels ciutadans. Després de veure el que ha passat amb els nomenaments de la CCMA, és urgent engegar una campanya per promoure els hàbits democràtics en la gestió pública amb la mateixa insistència, si cal, amb què es fa a favor del medi ambient. En tots dos casos ens hi va la supervivència: s'ha de poder respirar aire fresc a tot arreu.
LA TELEVISIÓ I LA RÀDIO PÚBLIQUES no són una gestió menor. Tenen tanta influència en la vida diària dels ciutadans com puguin tenir les infraestructures viàries o l'aeroport. Per tant, és una qüestió d'interès general, de país, de llibertats, que demanda la implicació de tothom.
ÉS UN DISCURS DIFÍCIL DE QUALLAR perquè no hi estem acostumats (desconeixem el que són uns mitjans de comunicació fora del control polític), de la mateixa manera que tampoc no estem acostumats que els trens arribin a l'hora o que els polítics siguin creïbles. El dia que el nomenament del director de TV3 i del director de Renfe deixi de ser notícia voldrà dir que tenim uns mitjans púbics independents i que els trens funcionen.
MENTRESTANT, ENS HEM DE CONFORMAR amb espectacles de "democràcia low cost" com el que ens han ofert amb el cas de la CCMA. No entraré en el detall. Qui se'n vulgui informar només ha de llegir la transcripció de la sessió d'examen públic dels candidats, el dilluns 21 de gener, al Parlament: candidats que ja sabien, mesos abans d'aprovar-se la llei, que "algú els trobaria idonis"; currículums amb lapses de deu anys, on la feina al servei del partit ha desaparegut per art d'encantament, i dificultats d'alguns candidats per explicar quin és el seu model de mitjans públics. Aquests exemples són una petita mostra de que dóna de si la "quota política" (els més cínics en diuen "pluralitat"). De fet, res més que una manera, cada cop més barroera, de repartir-se el pastís.
EN LA MATEIXA SESSIÓ PARLAMENTÀRIA, no sé si amb la intenció d'afegir-hi una mica més de confusió, un diputat dels soi-disants d'esquerres la va equiparar (la quota política) al "compromís polític". I ja se sap que en aquest país no hi ha compromís polític, o del que sigui, que no passi pel sedàs d'un partit. El problema no és la militància, ser d'esquerres o de dretes, ser home o dona. El problema és que el carnet polític o l'obediència a un partit siguin la primera i única condició excloent per poder accedir a determinats càrrecs públics, que, d'altra banda, no es poden exercir eficaçment sense una idònia qualificació professional.
LES NOMBROSES CRÍTIQUES al procés no pretenen, com alguns han volgut fer veure, qüestionar la legitimitat del Parlament per escollir els responsables de les empreses públiques, sinó el fet que ho facin guiats exclusivament per criteris partidistes i sectaris. Fins a quin punt n'han abusat, aquest cop, que el mateix CAC, nomenat també per quota política, ha constatat que "els criteris de capacitat i d'idoneïtat professional no han estat els que han fonamentat, de manera decisiva, la selecció per consensuar la llista de persones candidates". A pesar de la desqualificació, i adduint un estrany "imperatiu legal" (la compatibilitat dels currículums amb la lletra de la llei), el CAC els va considerar idonis per al càrrec.
QUE EL RETARD EN CULTURA democràtica que patim sembla irreversible ho demostra el fet que ningú estigui disposat a fer el primer pas per recuperar el temps perdut, per evitar que aquest retrocés sigui etern. Mentre aquí som incapaços d'aplicar una tímida reforma de la llei per desgovernamentalitzar els mitjans públics, a Europa les grans corporacions audiovisuals públiques afronten nous reptes amb un model de gestió pública, que nosaltres ni tan sols hem pogut imitar, i que ells ja donen per superat. ¿Fins quan ens podrem permetre continuar sent diferents?
Pilar Antillach
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 22. Dilluns, 4 de febrer del 2008
¿QUÈ TENEN EN COMÚ Gallardón i el CAC? que tots dos han fet evident que en aquest país hi ha dues reformes pendents: la democratització interna del partits polítics i la independència dels mitjans de comunicació. Les dues qüestions tenen molt a veure amb el descrèdit creixent de polítics i periodistes i l'allunyament progressiu de la resta dels ciutadans. Després de veure el que ha passat amb els nomenaments de la CCMA, és urgent engegar una campanya per promoure els hàbits democràtics en la gestió pública amb la mateixa insistència, si cal, amb què es fa a favor del medi ambient. En tots dos casos ens hi va la supervivència: s'ha de poder respirar aire fresc a tot arreu.
LA TELEVISIÓ I LA RÀDIO PÚBLIQUES no són una gestió menor. Tenen tanta influència en la vida diària dels ciutadans com puguin tenir les infraestructures viàries o l'aeroport. Per tant, és una qüestió d'interès general, de país, de llibertats, que demanda la implicació de tothom.
ÉS UN DISCURS DIFÍCIL DE QUALLAR perquè no hi estem acostumats (desconeixem el que són uns mitjans de comunicació fora del control polític), de la mateixa manera que tampoc no estem acostumats que els trens arribin a l'hora o que els polítics siguin creïbles. El dia que el nomenament del director de TV3 i del director de Renfe deixi de ser notícia voldrà dir que tenim uns mitjans púbics independents i que els trens funcionen.
MENTRESTANT, ENS HEM DE CONFORMAR amb espectacles de "democràcia low cost" com el que ens han ofert amb el cas de la CCMA. No entraré en el detall. Qui se'n vulgui informar només ha de llegir la transcripció de la sessió d'examen públic dels candidats, el dilluns 21 de gener, al Parlament: candidats que ja sabien, mesos abans d'aprovar-se la llei, que "algú els trobaria idonis"; currículums amb lapses de deu anys, on la feina al servei del partit ha desaparegut per art d'encantament, i dificultats d'alguns candidats per explicar quin és el seu model de mitjans públics. Aquests exemples són una petita mostra de que dóna de si la "quota política" (els més cínics en diuen "pluralitat"). De fet, res més que una manera, cada cop més barroera, de repartir-se el pastís.
EN LA MATEIXA SESSIÓ PARLAMENTÀRIA, no sé si amb la intenció d'afegir-hi una mica més de confusió, un diputat dels soi-disants d'esquerres la va equiparar (la quota política) al "compromís polític". I ja se sap que en aquest país no hi ha compromís polític, o del que sigui, que no passi pel sedàs d'un partit. El problema no és la militància, ser d'esquerres o de dretes, ser home o dona. El problema és que el carnet polític o l'obediència a un partit siguin la primera i única condició excloent per poder accedir a determinats càrrecs públics, que, d'altra banda, no es poden exercir eficaçment sense una idònia qualificació professional.
LES NOMBROSES CRÍTIQUES al procés no pretenen, com alguns han volgut fer veure, qüestionar la legitimitat del Parlament per escollir els responsables de les empreses públiques, sinó el fet que ho facin guiats exclusivament per criteris partidistes i sectaris. Fins a quin punt n'han abusat, aquest cop, que el mateix CAC, nomenat també per quota política, ha constatat que "els criteris de capacitat i d'idoneïtat professional no han estat els que han fonamentat, de manera decisiva, la selecció per consensuar la llista de persones candidates". A pesar de la desqualificació, i adduint un estrany "imperatiu legal" (la compatibilitat dels currículums amb la lletra de la llei), el CAC els va considerar idonis per al càrrec.
QUE EL RETARD EN CULTURA democràtica que patim sembla irreversible ho demostra el fet que ningú estigui disposat a fer el primer pas per recuperar el temps perdut, per evitar que aquest retrocés sigui etern. Mentre aquí som incapaços d'aplicar una tímida reforma de la llei per desgovernamentalitzar els mitjans públics, a Europa les grans corporacions audiovisuals públiques afronten nous reptes amb un model de gestió pública, que nosaltres ni tan sols hem pogut imitar, i que ells ja donen per superat. ¿Fins quan ens podrem permetre continuar sent diferents?
Pilar Antillach
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 22. Dilluns, 4 de febrer del 2008
posted by antillach at 6:28 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home