O tots reis o tots ciutadans
L'acció judicial contra la revista satírica El Jueves, promoguda per la fiscalia de l'Estat per una caricatura dels prínceps d'Astúries, ha encetat un debat sobre els límits de la llibertat d'expressió. D'entrada cal tenir clar que la diferència bàsica entre els sistemes autoritaris i els democràtics no és l'existència de partits polítics o la celebració d'eleccions, que poden donar-se, amb les limitacions que es vulgui, en règims poc democràtics; la veritable mesura de la salut democràtica d'una societat és el grau de llibertat d'expressió del qual gaudeix. Com més capacitat de crítica al poder hi hagi, més lliure i democràtica serà la societat.
PER AQUEST MOTIU, RESULTA FORÇA INQUIETANT la frase del ministre de Justícia, Mariano Fernández Bermejo, justificant el segrest del Jueves perquè -segons ell- "hi ha hagut un excés de llibertat d'expressió". És com dir que hi ha massa democràcia. Igual de preocupant és la resposta dels que han dedicat més temps a criticar la caricatura per "irrespectuosa i barroera" que a condemnar el segrest de la revista, invocant la llibertat d'expressió amb la boca petita. Una actitud que ha servit per rebaixar el debat de la llibertat d'expressió al mateix nivell que els privilegis de la corona. Mantenir en el Codi Penal les injuries al rei i al príncep és un privilegi desfasat en el temps i desproporcionat en les penes, de fins a dos anys de presó. Privilegi que el fiscal general de l'Estat qualifica de "drets fonamentals". I em pregunto a què es refereix. ¿On consta que les relacions sexuals en parella siguin motiu de delicte i, per tant, la caricatura en qüestió un atemptat als drets fonamentals del príncep, com diu el fiscal?
TOTHOM ÉS CONSCIENT QUE ES TRACTA d'una deformació humorística de la realitat i que no té per què ser certa. Intentar aplicar-li el Codi Penal és un despropòsit i demanar que respecti els codis deontològics pensats per als mitjans informatius és senzillament ridícul. Uns s'ofenen pels dibuixos d'El Jueves; a d'altres els trasbalsen les imatges de cossos destrossats que la premsa ofereix després d'un atemptat, sense cap respecte ni per la víctima ni pels seus familiars; hi ha qui s'ofèn pels programes televisius de pornografia sentimental en horari infantil. Preocupa tot això al fiscal general de l'Estat? No ho sembla.
LI CORRESPON AL JUTGE DEFINIR QUÈ ÉS de bon gust o de mal gust? Basant-se en què? En criteris morals, religiosos? S'ha dit també que s'hauria actuat de la mateixa manera en el cas de qualsevol altra parella. Diàriament, en mitjans informatius pretesament seriosos, no satírics, es menysprea, s'insulta o es ridiculitza molta gent i no passa res. Es falta al respecte a ciutadans que no disposen de recursos per defensar-se i ningú actua d'ofici. En el cas d'El Jueves s'ha actuat perquè es tracta de la família reial. O tots reis, o tots ciutadans. I ja seria hora que a Espanya es pogués fer no ja la sàtira dels Spitting Image a la família reial britànica (la reina mare en estat d'ebrietat permanent, el duc d'Edimburg devorant indígenes de la Commonwealth i el príncep Carles amb un Tampax per escapulari), sinó simplement pel·lícules com The Queen o documentals com els que fan les televisions britàniques sobre la reina d'Anglaterra i la seva família (el darrer sobre Lady Di), absolutament allunyats del gènere hagiogràfic a què aquí estem acostumats.
QUIN HAURIA DE SER EL LÍMIT DE LA LLIBERTAT d'expressió? La mentida. El que no es pot fer és invocar la llibertat d'expressió per mentir impunement. On sí que s'haurien d'aplicar els codis ètics i on hauria de caure tot el pes de la llei seria, per exemple, sobre aquells mitjans presumptament seriosos que utilitzen l'atemptat de l'11-M per esbombar teories conspiratòries amb l'únic propòsit de fer caure el govern; o sobre aquelles emissores que es dediquen a difondre sistemàticament mentides contra tots aquells que consideren els seus enemics, malgrat que la seva propietat pertany a una confessió religiosa que considera la mentida pecat mortal. La llibertat d'expressió està cada cop més limitada i la independència dels mitjans de comunicació, en perill d'extinció. Això és el que ens hauria de preocupar, des del rei fins a l'últim ciutadà. Les caricatures? Pura anècdota.
Pilar Antillach
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 29. Diumenge, 9 de setembre del 2007
PER AQUEST MOTIU, RESULTA FORÇA INQUIETANT la frase del ministre de Justícia, Mariano Fernández Bermejo, justificant el segrest del Jueves perquè -segons ell- "hi ha hagut un excés de llibertat d'expressió". És com dir que hi ha massa democràcia. Igual de preocupant és la resposta dels que han dedicat més temps a criticar la caricatura per "irrespectuosa i barroera" que a condemnar el segrest de la revista, invocant la llibertat d'expressió amb la boca petita. Una actitud que ha servit per rebaixar el debat de la llibertat d'expressió al mateix nivell que els privilegis de la corona. Mantenir en el Codi Penal les injuries al rei i al príncep és un privilegi desfasat en el temps i desproporcionat en les penes, de fins a dos anys de presó. Privilegi que el fiscal general de l'Estat qualifica de "drets fonamentals". I em pregunto a què es refereix. ¿On consta que les relacions sexuals en parella siguin motiu de delicte i, per tant, la caricatura en qüestió un atemptat als drets fonamentals del príncep, com diu el fiscal?
TOTHOM ÉS CONSCIENT QUE ES TRACTA d'una deformació humorística de la realitat i que no té per què ser certa. Intentar aplicar-li el Codi Penal és un despropòsit i demanar que respecti els codis deontològics pensats per als mitjans informatius és senzillament ridícul. Uns s'ofenen pels dibuixos d'El Jueves; a d'altres els trasbalsen les imatges de cossos destrossats que la premsa ofereix després d'un atemptat, sense cap respecte ni per la víctima ni pels seus familiars; hi ha qui s'ofèn pels programes televisius de pornografia sentimental en horari infantil. Preocupa tot això al fiscal general de l'Estat? No ho sembla.
LI CORRESPON AL JUTGE DEFINIR QUÈ ÉS de bon gust o de mal gust? Basant-se en què? En criteris morals, religiosos? S'ha dit també que s'hauria actuat de la mateixa manera en el cas de qualsevol altra parella. Diàriament, en mitjans informatius pretesament seriosos, no satírics, es menysprea, s'insulta o es ridiculitza molta gent i no passa res. Es falta al respecte a ciutadans que no disposen de recursos per defensar-se i ningú actua d'ofici. En el cas d'El Jueves s'ha actuat perquè es tracta de la família reial. O tots reis, o tots ciutadans. I ja seria hora que a Espanya es pogués fer no ja la sàtira dels Spitting Image a la família reial britànica (la reina mare en estat d'ebrietat permanent, el duc d'Edimburg devorant indígenes de la Commonwealth i el príncep Carles amb un Tampax per escapulari), sinó simplement pel·lícules com The Queen o documentals com els que fan les televisions britàniques sobre la reina d'Anglaterra i la seva família (el darrer sobre Lady Di), absolutament allunyats del gènere hagiogràfic a què aquí estem acostumats.
QUIN HAURIA DE SER EL LÍMIT DE LA LLIBERTAT d'expressió? La mentida. El que no es pot fer és invocar la llibertat d'expressió per mentir impunement. On sí que s'haurien d'aplicar els codis ètics i on hauria de caure tot el pes de la llei seria, per exemple, sobre aquells mitjans presumptament seriosos que utilitzen l'atemptat de l'11-M per esbombar teories conspiratòries amb l'únic propòsit de fer caure el govern; o sobre aquelles emissores que es dediquen a difondre sistemàticament mentides contra tots aquells que consideren els seus enemics, malgrat que la seva propietat pertany a una confessió religiosa que considera la mentida pecat mortal. La llibertat d'expressió està cada cop més limitada i la independència dels mitjans de comunicació, en perill d'extinció. Això és el que ens hauria de preocupar, des del rei fins a l'últim ciutadà. Les caricatures? Pura anècdota.
Pilar Antillach
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 29. Diumenge, 9 de setembre del 2007
posted by antillach at 4:13 AM
0 comments
