Política de mínim esforç

És de suposar que a hores d'ara no queda ningú en aquest país que no hagi reflexionat sobre l'abstenció en les darreres eleccions municipals. Aquest únic consell que els desconcertats polítics han dirigit als descreguts ciutadans, el "reflexioneu votants", m'ha provocat el mateix efecte que el "reflexioneu cristians (...sobre els vostres pecats)" del sermó dominical de l' internat, anys 60. Les dues expressions comporten una càrrega de culpabilitat que, en cas de consumar-se la malifeta (el pecat), algú ha de pagar .
EL PECAT DE L'ABSTENCIÓ DEL 27-M l' han pagat els mitjans de comunicació. Per continuar amb les referències del passat, res millor que un gest tribal com el de matar el missatger. Alguns polítics, Joan Ridao, per exemple, ho van tenir clar la mateixa nit de les eleccions; el president Montilla, Artur Mas i Imma Mayol, al cap d'un parell de dies. Els membres del CAC han trigat una mica més. La davallada de la participació electoral no és aliena -segons ells- a la gosadia dels periodistes dels mitjans públics que s'han atrevit a explicar públicament que no firmen cap informació, durant els quinze dies de campanya, perquè els anomenats blocs electorals (les notícies electorals dels espais informatius) els decideixen els partits polítics, i ser jutge i part està mal vist en democràcia.
EL CAC S'HA AFEGIT A LA CROADA recomanant pràctiques (també del passat) com ara que "els responsables dels mitjans evitin la reiteració de la protesta que ignora la flexibilització dels criteris sobre la informació electoral adoptats pels Consells d'Administració de la mateixa CCRTV -avalats per la Junta Electoral Central- i de Barcelona TV". Dit d'un altra manera, demana a les direccions dels mitjans públics que censurin les protestes dels periodistes.
UNA REACCIÓ SORPRENENT QUE ELEVA EL PECAT (no firmar) a la categoria de delicte. El CAC no entén que els polítics poden assumir que la meitat dels ciutadans se'n vagin a la platja en lloc de votar-los; en canvi, els mitjans de comunicació públics no suportarien que la meitat de la audiència canviés de cadena. En són conscients des del director general fins al redactor de pràctiques. El CAC sembla que no, i corre el risc de quedar-se el paper de dolent en la pel·lícula que, fins ara, protagonitzava en exclusiva la Junta Electoral. La funció d'aquest organisme consisteix a fer complir la llei electoral que, entre altres aspectes, garanteix als partits polítics uns espais gratuïts de propaganda en els mitjans públics. El que ha provocat la queixa dels periodistes ha estat l'obstinació dels partits d'aplicar als informatius els mateixos criteris que als espais de propaganda.
PERÒ, EL QUE ELS HA FET POSAR FURIOSOS no han estat els periodistes (la vaga de firmes fa tres anys que dura), sinó el fet que, per primer cop, la JEC (Junta Electoral Central) se'ls ha girat d'esquena en reconèixer que no és competència seva establir com ha de ser la informació electoral de les cadenes públiques. D'aquesta manera, la Junta Electoral de Barcelona, en primera instància, i la Central, a continuació, han deixat de ser l'avalador perquè els partits polítics puguin prolongar els espais de propaganda en els informatius; un privilegi que, després de 25 anys, dóna peu a preguntar-se per què els polítics han de continuar tenint més dret a sortir a la televisió que la resta dels ciutadans.
ELS PERIODISTES SOM L'ÚNIC COL·LECTIU qüestionat pels partits abans, fins i tot, que fem la nostra feina. És evident que els polítics no creuen en la independència dels mitjans, i no s'adonen que és imprescindible perquè els ciutadans se'ls creguin. Conscients d'aquesta manca de credibilitat, han sorgit algunes veus que atribueixen el desinterès ciutadà per la política a la banalitat dels mitjans. Banal és allò que no té cap interès i, si ens hem de refiar de les audiències, la informació electoral en té poc. Contràriament, el programa d'humor de TV3 Polònia, arrasa. Un altra cosa és que als polítics no els agradi perquè la caricatura de tots plegats resulta massa real i, per tant, interessant.
EL PRESIDENT FRANCÈS NICOLAS SARKOZY deia que no es poden guanyar les eleccions si primer no es guanya el debat de les idees, i, per fer-ho, cal construir un discurs que, com a mínim, motivi els ciutadans a anar a votar. El president de la Generalitat, José Montilla (res més lluny de la meva intenció que comparar-los; no tenen res en comú) està convençut que els ciutadans no voten perquè ja els va bé el que hi ha. D'això se'n diu política de mínim esforç, i és el que representen els blocs electorals i els seus defensors.


Pilar Antillach

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Dilluns, 2 de juliol del 2007

Canya a TV3

La pèrdua del liderat de TV3 ha generat una profusió de crítiques que van més enllà del mitjà, fins a qüestionar la funció de la televisió pública. Es tracta de presentar una empresa que fa un servei necessari (transmetre informació i oci a milions de ciutadans) com una xacra pel perjudici econòmic que causa als comptes de la Generalitat.

BONA PART DE LES CRÍTIQUES NEGATIVES PROVENEN de la competència, de les empreses que tenen interessos en altres cadenes de televisió privades. Tot molt lícit dins les regles de mercat, si no fos perquè en les televisions públiques, i TV3 no és una autonòmica qualsevol, ens hi juguem alguna cosa més que la quota de mercat. Ens hi juguem un model de país: com passa amb la BBC, France TV, la RAI (italiana) i la ARD (alemanya). Els seus respectius governants saben que el paper que tenen assignat els mitjans públics no es pot substituir pels privats. Els únics que s'han atrevit a posar-ho en dubte, Silvio Berlusconi i Tony Blair, no se n'han sortit. Ho comparo amb les grans televisions públiques europees i no amb les privades espanyoles, com acostumen a fer els crítics d'aquí, per no caure en la trampa -per no dir la demagògia- de sempre: qui té menys audiència i perd més diners? Es pot tenir molta audiència i guanyar milionades fent uns informatius que d'informació només en tenen el nom, i uns programes que són un insult a la intel·ligència, com és el cas d'alguna cadena privada.

PER QUÈ NINGÚ NO ES PREOCUPA DE RECORDAR que les televisions privades són concessions públiques, atorgades, en teoria, perquè se'ls considera un servei públic? Amb quin tipus de programació fan aquest servei? ¿Realment, els detractors de les públiques pensen que són més plurals les emissores privades amb clars interessos empresarials i, en alguns casos, indissimulades servituds polítiques?

LES PÚBLIQUES HAN DE PERDRE DINERS? No. Però, al contrari del que pensen els defensors de les privades, el seu principal objectiu no ha de ser guanyar-ne. Informar i entretenir els ciutadans amb una certa qualitat requereix molts mitjans. Un pressupost només equiparable a serveis com l'ensenyament i la cultura.


PARLEM DE LA CULTURA: de tancar teatres, auditoris, museus o biblioteques (públics, s'entén) per falta de públic o perquè pateixen pèrdues. Què hauria estat de la cultura catalana -per no dir de la llengua- aquests 24 anys si no hagués existit TV3? Ja sé que tot això, a alguns d'aquests que se la carreguen, els provoca un gran menyspreu o un tip de riure.


ESTÀ EN JOC GARANTIR LA FUNCIÓ D'UN MITJÀ que fins ara ha tingut en la llengua la raó de ser. La crisi de TV3 ha demostrat que cal algun reclam més que el català. Cal replantejar tot el model, perquè, molt abans del que ens pensàvem, està quedant obsolet.


LES NOVES TECNOLOGIES, AMB INTERNET AL CAPDAVANT, empenyen per sobre de quotes polítiques i majories parlamentàries. Convertits en història els governs de majoria absoluta, els polítics perden interès en una televisió pública, hipotèticament, independent, a favor de les plataformes privades d'empresaris conjunturalment amics.

LES TELEVISIONS PÚBLIQUES JA NO PODRAN CONTINUAR sent el cortijo o, en el nostre cas, l'hortet on convergien els interessos del partit al poder. No obstant, encara són molts els que volen sentir només la música que els agrada i, és clar, no es posen d'acord en la partitura. Amb aquest panorama, es pot entendre la desafecció que des del poder, polític i econòmic, es promou cap als mitjans públics.

QUÈ FEM AMB TV3? Bé, des d'aquí els ofereixo una proposta força "innovadora i radical". Ja sabem el que és una televisió de partit. Ja sabem el que és una televisió de tres partits. ¿I si ara en féssim una de tothom? Pública de debò. Només cal copiar els models europeus que fa dècades que funcionen. En tots hi ha uns denominadors comuns: no depenen del govern, tenen instaurat un cànon i acostumen a ser líders d'audiència. Per què nosaltres en som l'excepció? La resposta correspon al president de la Generalitat i als diputats del Parlament de Catalunya.

EN EL MEU CAS, DESPRÉS DE VINT ANYS DE TREBALLAR-HI, només puc constatar que les ingerències de tot tipus (polítiques, econòmiques...) i el control dels governs de torn han desmotivat una plantilla que es resigna a editar vídeos del president Montilla amb el mateix estil que, durant vint-i-tres anys, va editar els del president Pujol. Tot i així, ho sento per aquella a qui els sap greu no haver-la enfonsat.

Pilar Antillach


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 22. Dilluns, 2 d'abril del 2007