Pervertir el significat

Aquests dies, m'ha vingut al cap l'efímer president de la Primera República Espanyola, Estanislau Figueras, que després d'intentar exercir les seves funcions, ho va trobar tot tan caòtic i desordenat que va dir: "Ja en tinc els c.... plens de tots nosaltres plegats". I va marxar a França tot espantat, segons explica l'escriptor Josep Pla.
Un altre escriptor, Benito Pérez Galdós, va qualificar les sessions de les Corts espanyoles d'aquella època d'"espectáculo de indescriptible confusión que daban los padres de la Patria". Han passat més de cent anys i la descripció de Galdós continua sent útil per explicar el que va passar al Congrés de Diputats el 15 de gener. Allà es va fer evident que la confusió sempre ha tingut un paper principal en la política espanyola.
Aquell dia, per primer cop, vaig estar agraïda a la paupèrrima retransmissió d'imatges que, habitualment, ofereixen les televisions de les sessions del Congrés (aquest tipus de plenaris tenen un altre sentit, si se segueixen en directe). Les limitacions audiovisuals, m'han estalviat haver de contemplar les rialles desencaixades i els insults d'alguns diputats del Partit Popular, mentre intervenia des de la tribuna del Congrés el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero.
En un debat sobre terrorisme, amb dos morts recents, hi ha alguna cosa que pugui provocar tanta hilaritat? En algun país civilitzat, hi ha cap polític capaç de reaccionar amb el menyspreu, que ho van fer alguns diputats del PP, davant d'expressions com diàleg o pau?
Tenim una dreta educada en el franquisme, analfabeta en usos democràtics, que el més modern que ha fet, en trenta anys de democràcia, és apuntar-se al discurs neocon dels EUA i defensar-lo quan fins i tot Bush se'n desdiu. I això explica que Mariano Rajoy digui frases com: "Vostè [referint-se a Zapatero] reclama suport [contra el terrorisme] aquí [al Congrés] i al carrer. D'això en diu unitat democràtica... El que vostè proposa és la carabina de Ambrosio".
Quan, en un debat sobre terrorisme, al líder de l'oposició no se li acut res més que fer comparacions amb "la carabina de Ambrosio" (un bandoler babau, que assaltava amb una carrabina inútil, i que ningú es prenia seriosament), potser que ens comencem a plantejar si l'anomenat esperit de la Transició ha existit mai.
Pervertir el significat de les paraules també va ser una de les característiques del règim franquista. Menysprear la paraula pau, com fa Rajoy, amb l'argument que no estem en guerra: "Deixi's estar [adreçant-se a Zapatero] de desitjos infinits de pau". O apoderar-se de la paraula llibertat, com ha fet el PP, aprofitant les manifestacions contra l'atemptat de Barajas, té el seu risc. El portaveu del PNB, Josu Erkoreka, els va recordar als populars, davant de tota cambra, que ETA mata en nom de la llibertat: "Euskadi ta Askatasuna (Euskadi i llibertat)".
Els populars, en canvi, desqualifiquen la paraula diàleg quan diuen que només serveix per enfortir els terroristes. I un es pregunta si hi pot haver llibertat sense diàleg. Un dels teòrics de la democràcia, Giovanni Sartori, ho resumeix: "Les democràcies es desenvolupen a mesura que augmenta la gent que discuteix i la discussió mateixa".
Del discurs -no discussió- de Rajoy, resulta sorprenent el to desafiant en què sentencia: "No ens preocupa la soledat". Doncs a mi sí que em preocupa la solitud del Partit Popular, enfront de la resta de partits democràtics, perquè si aquesta soledat persisteix, la critica als errors de Zapatero queda exclusivament en mans dels radicals del PP i el grup de mitjans de comunicació que els donen suport. Uns mitjans que van plens d'opinió i escassos d'informació. Ho va dir Josu Erkoreka, en el mateix ple sobre terrorisme: "El procés de pau a Irlanda no hauria aguantat una tertúlia radiofònica espanyola... Aquesta galeria d'ignorants superinformats. On ningú sabia el que passava i tots sabien el que s'havia de fer".
El procés de pau espanyol ha hagut d'aguantar tertúlies de tot tipus i, en canvi, no ha pogut aguantar un debat al Congrés de Diputats.
En definitiva, tornant al "rico acerbo del saber popular" tan estimat per Rajoy, es podria dir, amb la mateixa càrrega de seriositat analítica, que si les propostes de Zapatero son "la carabina de Ambrosio", la política del PP és "la flauta de Bartolo, con un agujero solo..." (cançó infantil). Però hi ha dites que fan de mal dir.
Pilar Antillach
Periodista
Publicat a l'AVUI el 29/1/07

El país del monòleg

No es facin il·lusions:
la campanya continua!
En els quinze dies de campanya de les eleccions autonòmiques del 1 de novembre, els candidats a la presidència de la Generalitat dels cinc partits amb representació parlamentària (CiU, PSC, ERC, PPC i ICV) van fer setanta-quatre mítings, un nombre similar d'actes electorals (PSOE i PP en fan un cada cap de setmana durant tot l'any) i un únic debat. A França, el candidats del Partit Socialista tenen previstos cinc debats (tres a la televisió) només per triar al candidat o candidata que competirà a les properes presidencials. Un exemple de com els nostres veïns afronten unes eleccions i com ho fem aquí. Ja sé que els veïns acostumen a molestar, i més si viuen al pis de sobre, per tant millor ignorar-los. Ho dic perquè cada cop em trobo més gent, vinculada a la política, que es riu de les comparacions amb Europa. Doncs, on ens hem de mirar? L'altra banda de l'oceà queda massa lluny, i, en tot cas, això s'ho poden permetre els britànics, després de segles de democràcia sense complexos.
Dubto que el nostre país es pugui permetre tenir als seus polítics en permanent estat de monòleg, davant un públic militant, rendit i convençut que escolta amb una barreja de devoció i submissió, depenent de la ideologia (els de dreta acostumen a ser devots i la resta submisos). Però no són els militants l'objectiu dels que parlen, són la resta de ciutadans, als quals els polítics acostumen a tractar d'igual manera: de devots i submisos. Només així, es pot entendre l'aparent reacció de sorpresa dels polítics quan el 44% de la població ha decidit prescindir de votar i un 2% fer-ho en blanc. Els preocupa? Tinc la lleugera impressió que en absolut. Només cal veure l'espectacle de passadissos i cadires els dies posteriors al 1 de novembre.
No som una democràcia parlamentària? Doncs, senyors diputats respectin les funcions que li pertoquen a la sobirana cambra, que no són, precisament, les de una efímera i precipitada foto.
Una altra foto (Mas-Laporta-Montilla) més semblant a un cromo repe -que dirien els meus fills- ha estat la protagonista de la campanya; juntament amb un DVD contra el tripartit, que desesperaria a qualsevol entès en imatge; cinc senyores -les dels candidats- més interessades pel sexe i la pedreria que per la immigració o l'ensenyament; i unes entrevistes a "l'americana" -ho dic per l'estil, no per la indumentària de l'entrevistador, Xavier Sala i Martín- a uns candidats incòmodes amb "l'abc" del periodisme: repreguntar quan no n'hi ha prou preguntant.
Com tampoc n'hi ha prou per intentar convèncer els votants -ja no dic informar- en abusar del missatge polític que no va més enllà de la dicotomia dreta i esquerra. José Ortega y Gasset deia a La rebelión de las masas: "Ser de la izquierda es, como ser de la derecha, una de las infinitas maneras que el hombre puede elegir para ser un imbécil: ambas, en efecto, son formas de la hemiplejía moral".
Els resultats de l'1 de novembre demostren que els ciutadans no són "imbècils", encara que amb campanyes com la que acabem de viure se'n puguin sentir.
Si els candidats no en tenen prou amb els resultats, em permeto alguns suggeriments: agafin el metro, vagin en taxi, facin cua a la Renfe, prenguin un cafè al bar de sota casa, vagin al mercat a comprar (no només a demanar vots), deixin als universitaris i a SOS Racisme que es manifestin en pau (si no quin sentit té ser estudiant o altruista?, tampoc ho entenen, això?), als mossos reivindicar els seus drets laborals com qualsevol treballador i als periodistes dels mitjans públics preguntar i repreguntar sense més límit que el sentit comú. Són protestes que han sorgit durant aquestes eleccions, però ara sí que seríem "imbècils", en el sentit orteguià de la paraula, si penséssim que els candidats poden haver dedicat un segon de la seva atapeïda agenda, al llarg d'aquesta mena d'estat d'excepció en què els partits polítics han convertit els períodes electorals.
Ni la democràcia més sòlida pot funcionar en campanya electoral permanent. Ja se sap que en campanya tot s'hi val, i el què es diu als escenaris de teatres i poliesportius difícilment es pot traslladar a la tribuna del Parlament sense que el debat democràtic se'n ressenti. En menys de quatre anys, a Catalunya hi ha hagut un referèndum i cinc eleccions (municipals, autonòmiques, generals, europees, el referèndum de l'Estatut i autonòmiques) i d'aquí a set mesos en tenim unes altres. Ho dic perquè ningú pensi que el tema ja ha quedat desfasat. No, no... No es facin il·lusions: la campanya continua!
Pilar Antillach
Publicat a l'AVUI el 13/11/06

No és la llengua

Per què no es pot fer un cara a cara Mas- Montilla a la televisió pública de Catalunya, ni en català ni en castellà? El debat s'ha centrat en la qüestió lingüística, quan és tan o més preocupant el veto informatiu. De què serveix discutir quina llengua s'ha de parlar en un debat electoral, si, en realitat, no es pot ni obrir la boca. Si els mitjans de comunicació públics tenen limitada la possibilitat d'expressar-se quan arriben els períodes electorals. Si tenen prohibit qualsevol tipus d'informació (debats, entrevistes...) quan no hi surten, alhora, tots els partits de l'arc parlamentari. El pitjor del cas és que aquesta prohibició ve imposada pels mateixos polítics perquè, mani qui mani, tots tinguin garantida la seva quota de pantalla. La intenció pot semblar bona, però el resultat ha estat nefast. No han fet res més que equiparar els informatius als espais gratuïts de propaganda, un fet insòlit en qualsevol democràcia.
És en la quota on rau la clau de tot el problema. Durant els períodes electorals ( la resta de l'any també, però és menys descarat) per sobre del criteri periodístic o informatiu n'hi un que és diu quota (res a veure amb pluralitat). La quota és el temps (minuts) i l'espai (telenotícies) que els partits polítics es reparteixen per sortir als informatius. En el cas de la televisió i la ràdio tots sabem que el temps condiciona els continguts, per tan s'ho autoreparteixen tot. Ho escriuen en un paper i, uns dies abans que comenci la campanya, ho envien als caps d'informatius amb el títol de Blocs electorals i l'argument que s'ha de complir per imperatiu legal. Doncs no és cert. No hi ha cap llei en aquest país, ni en cap democràcia (a Guinea Equatorial o al Congo no m'he entretingut a esbrinar-ho) que ordeni com han de ser els informatius en els períodes electorals.
Com tampoc té equivalent a Europa la Junta Electoral Central (JEC), el tribunal on els partits recorren quan volen més quota. I la JEC sempre els en dóna més. Tanta els n'donat, darrerament, que la -mai més ben dit- omnipresent quota s'ha acabat convertint en una mena de droga de la qual els polítics no poden prescindir. La quota els resta imaginació, però el dóna seguretat. No s'han de preocupar de guanyar-se un espai en els mitjans. Facin el que facin, encara que no facin res (en tenim exemples), saben que els seus minuts diaris de pantalla no els els treu ningú. El resultat acostuma a fregar l'absurd i ja és famós entre els periodistes el míting que no va existir (es va suspendre per la pluja) però que en un telenotícies va ocupar gairebé tres minuts. Perquè es facin una idea del que suposen tres minuts en un telenotícies: és el mateix temps que feia un dels vídeos de la mort del papa Joan Pau II.
Els proposo seguir la campanya de les eleccions autonòmiques, i comprovaran que les informacions electorals (no s'han de confondre amb els espais de propaganda) comencen i acaben sempre amb el mateix partit, que la durada és sempre la mateixa per a cada candidat i que les declaracions dels polítics són idèntiques en qualsevol emissora.
El bombardeig diari de missatges és tan gran que resulta difícil distingir informació i propaganda. Els periodistes hem trigat 20 anys a començar-ho a qüestionar. I com en aquest país resulta inaudit que els partits facin un exercici que vagi més enllà dels seus interessos, les visites a la JEC ja formen part de la rutina de campanya i les seves resolucions a favor dels blocs electorals, també. I així seguim, instal·lats en el disbarat de dedicar deu minuts d'un informatiu a veure els candidats passejant pels mateixos mercats (un clàssic de totes les campanyes), acariciant vedells (aquest és novetat), repetint per enèsima vegada un programa que saben que no compliran o, senzillament, demanant el vot als militants que omplen el recinte (un altre clàssic... de l'absurd). Deu minuts que, en el mateix informatiu, deixen en quaranta segons la informació d'un medicament contra el càncer. No cal ser periodista per saber què interessa més.
Poso aquest exemple extrem perquè tant la sanitat com la informació són elements essencials de servei públic. Diferents, però necessaris. Directament lligats al desenvolupament i la qualitat de vida. En la informació no ens juguem la vida, només el futur: el model social que ens ha de permetre viure lliure i dignament.
Sempre la mateixa retòrica altisonant quan es parla de servei públic, de democràcia... I sempre la mateixa manca de generositat a l'hora d'aplicar-la.
Pilar Antillach
Periodista
Publicat a l'Avui el 18/10/2006