Problemes vells, periodistes nous
Fa mig any que els periodistes de Catalunya estem embolicats en un debat del qual no n’acabem de sortir i que, paradoxes de la vida, tampoc no hem sabut traslladar a l’opinió pública amb claredat i transparència. L’eix de la confrontació interna passa per la renovació (o no) del Col.legi de Periodistes de Catalunya (CPC), l’única organització d’aquesta mena que no està protegida per la col.legiació obligatòria i que, per tant, representa a la professió sense que els qui l’exerceixen tinguin cap necessitat de formar-ne part.
Aquesta és una de les raons per les quals, en aquest moment, el CPC no representi gaire més d’un terç dels prop de deu mil periodistes que treballen a Catalunya. Una raó, però no l’única. Ja fa uns anys que es va iniciar un procés de decadència interna que ha fet que el Col.legi hagi deixat d’interessar a les noves fornades de periodistes, que el veuen poc menys que com un residu d’un cert progressisme arnat, que viu còmodament amb l’àncora clavada en els conceptes que va difondre una determinada esquerra entre mitjans dels seixanta i finals dels setanta.
Uns conceptes que, al nostre parer, van fossilitzar-se en la resistència professional contra 23 anys de pujolisme i que ara, des de qualsevol punt de vista, han quedat obsolets. Són les mateixes idees que van paralitzar el CPC quan tres administracions “amigues” van voler amagar l’immens esvoranc en la credibilitat dels polítics que es va obrir l’any passat al barri del Carmel. Alguns dels membres de l’actual candidatura renovadora ja vam denunciar públicament aquella inacció clamorosa del CPC, que va estar disposat a negociar un protocol (un protocol!) per poder, simplement, entrevistar els veïns afectats o informar de les assemblees que organitzaven les seves associacions.
Les protestes van tenir efecte i, de fet, alguns vam pensar, sincerament, que la professió havia –finalment- donat un cop damunt la taula dels qui ens administren. No es tornarà a repetir un “Cas Carmel”, vam pensar. I no. Encara avui és consultable a Tribuna Catalana una entrevista amb el nostre oponent electoral, Josep Maria Huertas, en què diu, ni més ni menys, que no sap què faria davant la repetició d’un cas semblant. Aquest és el futur que espera al Col.legi de Periodistes? Millor dit, hi ha futur per al CPC amb aquesta percepció professional?
Som conscients que el CPC no és una prioritat per als ciutadans d’aquest país. De fet, ni tan sols ho és per a la professió a qui intenta representar. Però també sabem que aquesta entitat pot contribuir de forma decisiva a preservar alguns drets fonamentals no només dels qui exerceixen la professió, sinó també de la societat en el seu conjunt.
Aquesta és una de les raons per les quals, en aquest moment, el CPC no representi gaire més d’un terç dels prop de deu mil periodistes que treballen a Catalunya. Una raó, però no l’única. Ja fa uns anys que es va iniciar un procés de decadència interna que ha fet que el Col.legi hagi deixat d’interessar a les noves fornades de periodistes, que el veuen poc menys que com un residu d’un cert progressisme arnat, que viu còmodament amb l’àncora clavada en els conceptes que va difondre una determinada esquerra entre mitjans dels seixanta i finals dels setanta.
Uns conceptes que, al nostre parer, van fossilitzar-se en la resistència professional contra 23 anys de pujolisme i que ara, des de qualsevol punt de vista, han quedat obsolets. Són les mateixes idees que van paralitzar el CPC quan tres administracions “amigues” van voler amagar l’immens esvoranc en la credibilitat dels polítics que es va obrir l’any passat al barri del Carmel. Alguns dels membres de l’actual candidatura renovadora ja vam denunciar públicament aquella inacció clamorosa del CPC, que va estar disposat a negociar un protocol (un protocol!) per poder, simplement, entrevistar els veïns afectats o informar de les assemblees que organitzaven les seves associacions.
Les protestes van tenir efecte i, de fet, alguns vam pensar, sincerament, que la professió havia –finalment- donat un cop damunt la taula dels qui ens administren. No es tornarà a repetir un “Cas Carmel”, vam pensar. I no. Encara avui és consultable a Tribuna Catalana una entrevista amb el nostre oponent electoral, Josep Maria Huertas, en què diu, ni més ni menys, que no sap què faria davant la repetició d’un cas semblant. Aquest és el futur que espera al Col.legi de Periodistes? Millor dit, hi ha futur per al CPC amb aquesta percepció professional?
Som conscients que el CPC no és una prioritat per als ciutadans d’aquest país. De fet, ni tan sols ho és per a la professió a qui intenta representar. Però també sabem que aquesta entitat pot contribuir de forma decisiva a preservar alguns drets fonamentals no només dels qui exerceixen la professió, sinó també de la societat en el seu conjunt.

