Problemes vells, periodistes nous

Fa mig any que els periodistes de Catalunya estem embolicats en un debat del qual no n’acabem de sortir i que, paradoxes de la vida, tampoc no hem sabut traslladar a l’opinió pública amb claredat i transparència. L’eix de la confrontació interna passa per la renovació (o no) del Col.legi de Periodistes de Catalunya (CPC), l’única organització d’aquesta mena que no està protegida per la col.legiació obligatòria i que, per tant, representa a la professió sense que els qui l’exerceixen tinguin cap necessitat de formar-ne part.
Aquesta és una de les raons per les quals, en aquest moment, el CPC no representi gaire més d’un terç dels prop de deu mil periodistes que treballen a Catalunya. Una raó, però no l’única. Ja fa uns anys que es va iniciar un procés de decadència interna que ha fet que el Col.legi hagi deixat d’interessar a les noves fornades de periodistes, que el veuen poc menys que com un residu d’un cert progressisme arnat, que viu còmodament amb l’àncora clavada en els conceptes que va difondre una determinada esquerra entre mitjans dels seixanta i finals dels setanta.
Uns conceptes que, al nostre parer, van fossilitzar-se en la resistència professional contra 23 anys de pujolisme i que ara, des de qualsevol punt de vista, han quedat obsolets. Són les mateixes idees que van paralitzar el CPC quan tres administracions “amigues” van voler amagar l’immens esvoranc en la credibilitat dels polítics que es va obrir l’any passat al barri del Carmel. Alguns dels membres de l’actual candidatura renovadora ja vam denunciar públicament aquella inacció clamorosa del CPC, que va estar disposat a negociar un protocol (un protocol!) per poder, simplement, entrevistar els veïns afectats o informar de les assemblees que organitzaven les seves associacions.
Les protestes van tenir efecte i, de fet, alguns vam pensar, sincerament, que la professió havia –finalment- donat un cop damunt la taula dels qui ens administren. No es tornarà a repetir un “Cas Carmel”, vam pensar. I no. Encara avui és consultable a Tribuna Catalana una entrevista amb el nostre oponent electoral, Josep Maria Huertas, en què diu, ni més ni menys, que no sap què faria davant la repetició d’un cas semblant. Aquest és el futur que espera al Col.legi de Periodistes? Millor dit, hi ha futur per al CPC amb aquesta percepció professional?
Som conscients que el CPC no és una prioritat per als ciutadans d’aquest país. De fet, ni tan sols ho és per a la professió a qui intenta representar. Però també sabem que aquesta entitat pot contribuir de forma decisiva a preservar alguns drets fonamentals no només dels qui exerceixen la professió, sinó també de la societat en el seu conjunt.

Que no et portin al Huertas

A dia d'avui, el Col·legi de Periodistes de Catalunya representa, només, un terç dels professionals que exerceixen en aquest país. Els de menys de trenta anys, gairebé cap. Els jubilats, gairebé tots. A més, molts dels que hi són argumenten com a motivació única per no donar-se’n de baixa la cobertura sanitària, no pas cap compromís professional. El Col·legi ha tocat fons.
És evident que el CPC necessita una reforma profunda i urgent, un replantejament dels seus objectius com a entitat. Els periodistes catalans tenim molts problemes i sabem que, durant anys, el Col·legi no ens hi ha ajudat gaire. No cal parlar ja de precarietat laboral, que ha arribat a nivells d'escàndol, sinó només de qüestions de simple funcionament ordinari a les redaccions. Cada dia, hi ha més rodes de premsa sense preguntes, en què els periodistes som un simple “attrezzo” del personatge que les convoca, sigui un polític,un gestor empresarial o un d’esportiu. I el CPC no se n'ha queixat mai. Cada cop, hi ha més notes de premsa ridícules que algú ha ordenat redactar a un periodista en un gabinet de premsa i que algú altre obligarà un segon periodista que se'n faci ressò des del seu mitjà. I el CPC no n'ha dit mai res. Les tarifes dels col·laboradors baixen i a moltes redaccions qualsevol comandament de grau mitjà es veu amb cor de recordar als fixos de plantilla que a fora fa molt fred.
Aquest és el panorama; tots el coneixem. Però tenim una eina per fer-hi front. I és el Col·legi, una entitat que, en no gaire temps, podria tornar a ser representativa de la professió i fer que els periodistes -nosaltres- fóssim, almenys, tan respectats com ho són altres col·lectius que també disposen de col·legis professionals.
Ho podem fer. A la llista "Per un Col·legi que actuï", fa temps que treballem per aconseguir-ho. Només necessitem que els periodistes col·legiats ens donin un marge de confiança per intentar fer funcionar una entitat que tots sabem que ens ha quedat obsoleta. El CPC no pot acabar sent un club privat d'un determinat grup que, a més, fa bandera d’una sensibilitat política concreta. O ara o mai. Perquè, si no hi ha un canvi aquest 15 de maig, potser ja no hi serem a temps. Pot aguantar el CPC quatre anys més aquesta situació?
Respectem els nostres adversaris. És veritat que, a alguns d'ells -començant pel candidat a degà-, la feina que van fer, ara, els avala. Però el Col·legi ja no es pot permetre mirar enrere. I, en tot cas, a nosaltres, la feina no ens atabala.


Publicat a www.comunicacio21.com