Tips de la premsa

Pilar Antillach

Els anti-Bolonya no deixaven entrar les càmeres a les assemblees de la UB, amb l'argument que "després, els periodistes expliqueu el que voleu. Així que, si necessiteu imatges, ja us passarem les nostres". Li estava donant voltes al tema mentre feia cua al súper, quan sento una conversa, provinent de les altures: "Dels periodistes no te'n pots fiar, no et pots creure res del que escriuen". "Doncs jo pensava que la premsa esportiva era diferent, perquè de la que no et pots creure res, és de la d'espectacles... L'altre dia l'Iniesta va fer un comentari, al seu blog, d'una trobada que vam tenir i no et dic el que després van recollir alguns mitjans, ni tan sols ho van saber transcriure". Els protagonistes de la conversa són dues figures de l'esport i la música.

Què està passant a les redaccions perquè la credibilitat de la premsa sigui motiu de preocupació a la cua del súper? Mai els periodistes havíem disposat de tantes eines per treballar i mai havien resultat tan inútils.

Alguna cosa greu, o molt greu, està passant perquè per primer cop en la història de TV3 i Catalunya Ràdio hi hagi una vaga per motius estrictament professionals. La causa són els blocs -res a veure amb els blogs- electorals, els espais electorals que els partits polítics imposen en els informatius dels mitjans públics, amb els mateixos criteris que la propaganda electoral.

La filosofia dels blocs -la mediocritat que comporta la llei del mínim esforç- s'ha estès com un virus a la resta d'informacions. No cal gravar (et donen les imatges), no cal preguntar (només hi ha declaracions), no cal ni assistir als actes (t'ho envien a casa). Només cal saber copiar i enganxar. És clar, l'esperança és internet.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 29. Diumenge, 24 de maig del 2009

El cànon

Pilar Antillach

El (des)qualificatiu franquista s'ha convertit en l'excusa fàcil per rebutjar tot allò que políticament resulta incòmode o no interessa. La vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, ha estat la darrera a dir que no pensa "recuperar el cànon per finançar la televisió pública perquè, tot i existir en l'època franquista, "no hi estem acostumats". Si realment hagués existit durant el franquisme, no només hi estaríem acostumats, sinó que encara el continuaríem pagant, com passa a tot Europa Occidental, on el cànon va lligat a la creació de les respectives televisions públiques. No és casualitat que Espanya i Portugal, de les darreres dictadures europees del segle XX, siguin els únics països sense cànon. Tampoc ho és que, mentre la nostra admirada BBC ja s'està replantejant com mantenir el, fins ara, inqüestionable cànon, el nostre govern no sigui capaç ni d'adaptar el model europeu. Si el pagament d'un euro per consulta mèdica era impopular, ens podem imaginar què passaria amb un cànon per mantenir la televisió. Això sense caure en la demagògia de si els governs es poden permetre destinar tants diners a la televisió en perjudici d'altres serveis públics, quan tots sabem que la hipotètica desaparició de la tele pública no resoldria les cues als hospitals. Obrir el debat del finançament de la televisió, enmig d'un canvi tecnològic sense precedents, pot resultar tan letal per a la pública com per a la privada. La televisió té una funció social, però del que realment no hi ha costum és de considerar-la un servei públic més, tot i haver esdevingut un element imprescindible en el 99% de les llars. Aquesta contradicció és el primer que els governs haurien de resoldre.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 33. Diumenge, 26 d'abril del 2009

Parlar per parlar

Pilar Antillach

La tertúlia s'ha convertit en l'estrella del subgènere periodístic, ara tant de moda, que és l'entreteniment, competidor directe del periodisme. La tertúlia ha eclipsat l'entrevista, el debat i les notícies. Som un país en tertúlia permanent de dilluns a divendres i en campanya electoral, també permanent, els caps de setmana. Segueixin els informatius de qualsevol televisió i veuran que l'agenda política es conforma d'imatges idèntiques i declaracions mimètiques. La resta de la setmana, els polítics descansen i els tertulians agafen el relleu. La reiteració de cares en un discurs uniforme ha convertit la informació en un espectacle irrellevant.

Un amic periodista vol engegar una campanya per reivindicar tertulians independents, a l'estil de la de "Volem bisbes catalans". No hi estic d'acord. Ja m'està bé l'omnipresent quota político-empresarial i eclesiàstica, si cal, enfront la cada cop més nombrosa subquota d'indocumentats.

Aquesta setmana, l'entreteniment dels tertulians de la subquota (d'indocumentats) -els de la quota, prou saben el que ha passat- consistia a especular sobre si la càrrega policial contra els periodistes que cobrien les protestes anti-Bolonya responia a una premeditada venjança dels Mossos per perjudicar el conseller d'Interior, Joan Saura.

Les batalletes entre consellers i subordinats són per al públic infantil, que creu en bons i dolents. L'adult només vol saber quan de temps haurà de patir els responsables d'una policia que, com s'ha vist, no respecta els drets constitucionals. Part d'aquest públic adult pensa que la universitat és sagrada i els rectors haurien d'evitar el sacrilegi de la policia entrant-hi.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 32. Diumenge, 22 de març del 2009

Avorrits

Pilar Antillach

Josep Pla utilitzava una cita d'André Gide per definir què és periodisme: "Allò que demà tindrà menys interès que avui". Els periodistes estem avorrits d'escriure coses que no tenen cap interès ni el mateix dia ni l'endemà. Per exemple, la polèmica provocada per la medalla al treball que li ha imposat el ministre Celestino Corbacho al polític i periodista Carlos Sentís sota la complaent mirada del conseller Joan Manuel Tresserres, en el marc incomparable del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Estic avorrida de veure que després de trenta anys de democràcia, algú consideri el periodisme de Sentís un referent inqüestionable per a la professió. Estic encara més avorrida d'haver de dir que comparar Josep Pla amb Carles Sentís és com comparar l'Enciclopèdia britànica i el Petit Larousse. I estic avorridament fastiguejada que tota la discussió hagi anat sobre un senyor de 97 anys que, com no pot ser d'altra manera, està per sobre del bé i del mal. Mentre mig país està a l'atur i l'altre mig posa espelmes a sant Pancraç, cap periodista s'ha sorprès d'unes agendes ministerials tan ocioses que permeten abusar de la quincalleria burocràtica (medalles i altra parafernàlia) fins a l'esperpent. Com que tots sabem que les condecoracions no responen a una finalitat altruista sinó a l'interès, de vegades estrambòtic, de qui les imposa, poden acabar condecorant el Franco del Polònia (la ficció mai supera la realitat) el dia que s'assabentin que el de veritat va ser president d'honor de l'Associació de la Premsa, la mateixa que presidia Sentís i que ara es diu Col·legi de Periodistes. A banda del nom, poques coses més han canviat. S'ha de reconèixer que, almenys, el degà Sentís era culte, viatjat i parlava idiomes.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Diumenge, 22 de febrer del 2009

Suposats

Pilar Antillach

No sabem si Wilson Ribera, que dimarts va salvar una noia de les ganivetades del seu excompany, és un heroi o també un presumpte maltractador (ningú ha pogut confirmar si va ser absolt de les denúncies de l'exparella). La immediatesa amb què treballen tots els mitjans no justifica deixar en interrogant qüestions que afecten la reputació de les persones. Al Wilson, encara que es confirmi que va ser absolt, ni les medalles ni els elogis li retornaran la reputació perduda. Jean Daniel, fundador de Le Nouvel Observateur, diu que la capacitat de fer mal del periodista es devastadora: "En una hora es pot transformar algú que té fama de ser honest en un terrible delinqüent. És un poder terrible". I quan el poder és "terrible", l'abús resulta inevitable. Quan, fa poc més d'un any, una noia equatoriana va ser agredida en el tren de Martorell, es va trigar dies a publicar que en el mateix vagó que el noi argentí, Roberto, que va patir gairebé tantes crítiques com l'agressor per no aturar-lo, hi havia dos homes més que tampoc van fer res. Després del linxament mediàtic, Roberto va confessar haver tingut més por de la premsa que de l'agressor. "Han jutjat la meva persona sense ni saber el meu nom... polítics que han dit que la meva acció ha estat semblant a la del nazisme". Es referia a les declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre: "Així va començar el nazisme, perquè els altres miraven cap a una altra banda". La presumpta trama d'espionatge al si del seu govern també ha posat en qüestió la seva reputació. Aguirre hauria de recordar les seves paraules i no mirar a una altra banda. Si ho fa és perquè sap que ja se n'ocuparà el "poder terrible" d'algun mitjà, de netejar la seva reputació.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Diumenge, 25 de gener del 2009

Santa BBC

Pilar Antillach

Al director general de la BBC, Mark Thompson, no li agrada que la religió sigui objecte de sàtira sobretot si es tracta de l'islam. Ell mateix es declara catòlic practicant i confessa que procura no veure programes que fan broma de la religió cristiana. Justifica el tracte diferent de l'islam respecte al cristianisme amb el fet d'anar associat a una identitat ètnica, que encara no s'ha acabat d'integrar: "No es tracta d'afirmar que hi hagi religions que siguin immunes a la confrontació, però no puc dir que totes siguin iguals". Una qüestió de sensibilitat en la qual basa la prohibició imposada als humoristes de la cadena i que ha passat gairebé desapercebuda fora de la Gran Bretanya. Al tractar-se d'una qüestió de sensibilitat, el que toca és ofendre's. El Nobel de literatura J.M. Coetzee ho explica: "Els intel·lectuals racionals i laics no s'ofenen amb facilitat. Igual que Carl Popper, acostumen a creure que les conviccions que no estan sustentades per la raó no són poderoses sinó dèbils; que algú que manté una posició s'ofengui quan és qüestionat suposa un signe de debilitat". La prohibició ha provocat les crítiques dels que consideren que hi ha un excés de religió a la BBC. El seu fundador, Lord Reid, la va definir com "l'església de la nació", un immens púlpit que, "segons alguns comentaristes britànics", ara s'està utilitzant per fer proselitisme religiós, d'acord amb les creences personals del seu màxim responsable. Altres veus crítiques, com l'humorista Ben Elton, que fa mesos va denunciar la BBC per haver censurat les seves bromes sobre l'islam, ja va considerar en el seu moment que no era una qüestió de respecte sinó de por: "Es poden fer gags sobre capellans, però no sobre l'islam", va assenyalar.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Diumenge, 28 de desembre del 2008

Polítics perplexos

Pilar Antillach

El president del CAC, Josep M. Carbonell, es manifesta perplex perquè alguns dirigents polítics diuen que els seus partits no se senten representats dins del Consell. Aquest malestar és la millor mostra -segons ell- de la independència de la institució: "El Consell no està format per delegats dels partits, vostès ho saben prou bé, atès que són qui ens elegeixen", els va etzibar en seu parlamentària. Sorprèn que un polític de recursos intel·lectuals i dialèctics del nivell de J.M. Carbonell no hagi trobat altre argument per defensar la independència de l'organisme que presideix. Mai, com ara, hi ha hagut tants polítics al CAC. Ho consideren un desprestigi, que 7 dels 10 consellers siguin exdiputats, alhora que alcaldes o regidors? Per què obviar-ho, si en la història de la nostra democràcia no s'ha donat mai el cas d'un polític que actués de manera independent? No hi ha política sense partit i, per tant, sense disciplina, incompatibles les dues amb independència. El CAC no el van crear per ser independent, sinó per regular l'espai audiovisual català, i això implica fer política. No cal avergonyir-se'n. És més important garantir el servei públic i la llibertat d'informació que declarar-se independent. La llibertat d'expressió no depèn del fet que hi hagi 160 emissores, en lloc de 155 -com han dit alguns líders polítics-, sinó de la qualitat del servei que donen. Igual que la democràcia depèn de la qualitat dels seus dirigents, no del nombre de partits. Com diu Alexis de Tocqueville, a bastament referenciat per alguns membres del CAC: "La democràcia és en el fons una redefinició de l'ordre social, sobre la base d'aquest material completament nou que són els homes independents". De moment, polítics.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 28. Diumenge, 30 de novembre del 2008

Històries dels EUA

Pilar Antillach

El 4-N serà una data d'aquelles que el tòpic i la retòrica periodística rebenten diccionaris i capgiren llibres d'estil. Si guanya Obama, veurem fins on aguanta l'adjectiu (dia) històric. Cap novetat, perquè el candidat demòcrata fa dies que fa història. La darrera, al protagonitzar l'espot polític més car de la televisió. Una barreja de biografia i anunci electoral, on Obama narra unes quantes "històries americanes" d'un grup de soferts protagonistes de la crisi econòmica, la sanitat, la guerra d' Iraq... El sistema de pagar per sortir a la televisió, sense intermediaris, no és nou. L'independent Ross Perot s'hi va gastar una (la seva) fortuna l'any 92. George Bush, en la campanya a la reelecció, també va haver de comprar uns minuts del prime time perquè les televisions havien ignorat un acte electoral que ell considerava important. L'espot d'Obama ens ha permès saber que el prime time de les cadenes americanes cotitza a milió de dòlars la mitja hora, sense distinció entre publicitat comercial i política. Un plantejament normal en el context americà, on els partits són una peça més de l'engranatge democràtic, que es paguen les despeses de la seva butxaca o dels seus seguidors. Aquí, costa d'entendre. Els partits han aconseguit que tota la publicitat política es consideri un dret inherent al procés electoral i, per tant, a la democràcia. Aquest privilegi, que beneficia amb escreix els més grans, genera confusió entre propaganda i informació; fins a confondre's totes dues. Ho agreuja el fet que els partits viuen en campanya electoral permanent i provoquen la saturació dels espais informatius, ignorant que la propaganda es paga des que els grecs la van inventar. Doncs millor en diners que en espècies.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 30. Diumenge, 2 de novembre del 2008

El poder i el present

Pilar Antillach

John McCain va dir a Barack Obama "Vostè confon tàctica i estratègia" i ni se'l va mirar, com en tot el debat. Els galons permeten aquestes arrogàncies, i més, si penses que pots ser el proper president dels EUA i liderar el món. "Lideratges globals" reclamen dos líders locals, amb galons, els expresidents Felipe González i Jordi Pujol, per afrontar la crisi de lideratge i valors que patim. Hem de veure l'abast de la crisi financera; no obstant, en la falta d'idees i valors hi ha factors locals determinants. El pelotazo dels vuitanta i noranta i l'especulació posterior porten la z dels tres darrers presidents espanyols. Igual que el fracàs escolar. L'estratègia per modernitzar el sistema econòmic i educatiu podia ser bona, però la tàctica ho ha distorsionat. González i Pujol ho saben i per això només parlen d'estratègies, i alguna frustració: "Ens vam deixar portar pels intel·lectuals i ara tenim un sistema educatiu perniciós", diu González. Pujol calla. L'ensenyament mai va ser estratègia del seu govern. Els dos expresidents compartien debat amb Miquel Roca, que porta galons sense ser líder, i això li permet des de capgirar el títol de la ponència en què participaven -"Polítics sense idees, intel·lectuals sens poder"- a barrejar estratègia i tàctica: "El lideratge polític s'ha de recolzar en idees i projectes... No hi ha res més perillós que les respostes mediàtiques del que es pretén aconseguir". Sap de què parla. La càmera sempre ha estimat més Pujol. A tots, els ha preocupat en excés el control dels mitjans de comunicació quan han tingut idees i poder per aplicar-les. El mateix González ho reconeix: "Hem fet política sense mirar la cara dels ciutadans, sinó la dels altres polítics". I no ha canviat.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Diumenge, 5 d'octubre del 2008

Nois normals

Pilar Antillach

Llegeixo en una entrevista recent a Peter Watson que els joves d'ara han patit la degradació de la televisió i poca cosa més: "Fins als anys vuitanta la televisió la feien creatius que havien llegit llibres, però a partir de llavors, la fan joves que bàsicament han vist tele... Que banal és!", afirma l'historiador britànic. Si tot és espectacle banal que genera emocions fàcils -com diu Watson-, què passarà si continua la dosi diària de violència verbal i física que transmeten els mitjans de comunicació? Hem arribat al punt que les víctimes de la violència domèstica, a causa de tanta reiteració superficial, s'estan convertint en una rutina equiparable als accidents de trànsit. El dilema moral de la violència resulta alarmant, per la dosi d'impunitat que desprèn, quan es tracta de casos com el professor madrileny que es va encarar amb un maltractador i va acabar en coma; el rellotger de Múrcia que va morir perquè es va topar amb un energumen a qui li havien ratllat el cotxe o l'advocat d'Esparreguera que va reprendre uns brètols i també va morir. En declaracions a un diari, una amiga dels menors d'Esparreguera, acusats d'homicidi imprudent, els descriu com a "nois normals". "Han fet coses dolentes, però són nois normals". És l'únic que sabem dels agressors, res sobre els delictes anteriors o el seu entorn familiar. La resta de la notícia s'esplaia en tota mena de detalls sobre la vida privada de la víctima, que no aporta res al cas i treu importància a la seva mort. Dostoievski és qui millor ha descrit la violència impune, segons un altre expert en el tema: el periodista polonès Ryszard Kapuscinski. Potser caldria més Dostoievski a les escoles i més Kapuscinski a les redaccions.

• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 30. Diumenge, 7 de setembre del 2008

Bon dia i bona sort

Res millor que recórrer a un clàssic del periodisme americà -la frase d'E.R. Murrow: "Bona nit i bona sort"- per referir-me, salvant les distàncies, que són abismals, a un clàssic del periodisme català, Antoni Bassas. Una setmana després, ningú ha explicat per què Bassas no continuarà a Catalunya Ràdio, ni qui serà el seu substitut, o el recanvi de programa. No sabem si hi ha un argument seriós, professional -s'entén-, per prescindir d'un programa líder. Només hi ha hagut especulacions, que constaten la fragilitat del periodisme quan depèn, únicament i exclusivament, del caprici d'uns quants, alhora subjectes a l'arbitrarietat (el poder sempre és arbitrari) d'uns pocs. Hi ha qui creu que el motiu per prescindir d'en Bassas rau en l'obsessió dels membres del tripartit per eliminar la "crosta nacionalista" de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Un argument ofensiu per als oients de l'emissora. En la crosta, sigui del color que sigui, s'hi aixopluga una bona part d'aquells que la critiquen. ¿Quines expectatives tindrien ells mateixos sense la seva respectiva crosta? La qüestió respon a una patologia menys elaborada: la de la indiferència. Ser líder indiscutible durant 14 anys seguits ja és de per si un mèrit. I més, en un context on les audiències manen per sobre dels continguts. Diluir els mitjans públics enfront de la competència, cada cop més sòlida, dels privats, és posar en perill el seu compromís amb la societat. Deia Josep Pla que "un país dominat per la peresa mental d'un determinat nucli social és impossible que tingui una sòlida personalitat. No pot ser ni conservador ni revolucionari, s'ha de mantenir fatalment en una indiferent mediocritat". ¿Per quant de temps?

Pilar Antillach
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 32. Diumenge, 6 de juliol del 2008
Paraules clau: Bassas, Sort, Periodisme

Futur

Només cal repassar la darrera campanya electoral, monopolitzada pels retrets del passat, o la crisi de la sequera, per adonar-se'n que les solucions a qualsevol problema són a curt termini. La idea de futur està pràcticament absenta del discurs polític. El mal ve de lluny, però preocupa que l'actual govern de la Generalitat faci bandera d'una mena de subsistència autàrquica, que no manifesta més aspiracions que guarir-se a l'ombra de Pati dels Tarongers, fins a les properes eleccions. Hi ha ambició de poder, però falta ambició de progrés, en el sentit de més coneixement, més eficàcia i més benestar. Són conceptes marginats del discurs polític de primera línia, poesia en un mar de prosa gruixuda i, sovint, buida. Conceptes que els mitjans de comunicació tampoc promouen, més ocupats en les guerres tribals dels partits i els interessos de les "microquotes" de poder. Tot plegat, una reacció acomplexada davant la falta de nous reptes. En canvi, el discurs de progrés i futur omple la campanya a la Casa Blanca, i els polítics implicats ho traslladen amb passió. John Edwards, l'excandidat a la nominació demòcrata, ho feia dijous a Barcelona. Sorprenia que al parlar de la funció del president dels EUA ho fes referint-se als reptes de les "pròximes dècades", quan el mandat del president està limitat a vuit anys. Edwards també va fer gala del millor fair play polític a l'acceptar, sense limitacions, preguntes dels assistents. Entre el públic, un parell de polítics i uns quants periodistes; però, cap pregunta per part seva, el dia que les primàries demòcrates ocupaven les portades de tot el món. L'hàbit local de les rodes de premsa sense preguntes pot acabar fent estralls a nivell internacional.

Pilar Antillach
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 30. Diumenge, 8 de juny del 2008
Paraules clau: Edwards, Polític, Discurs

Llibertat rosa

El 3 de maig, dia de la llibertat d'expressió, la celebració va començar amb el diputat del PSC Manel Mas demanant "el cap" de Mònica Terribas perquè en el plató on va entrevistar el president Montilla hi va veure més fantasmes que llums. La festa va continuar amb l'informe anual de Reporters Sense Fronteres (RSF) sobre la salut de la premsa al món. En el cas d'Espanya, es demostra que pateix una epidèmia de sectarisme, que va des del cas més greu de les amenaces d'ETA a periodistes bascos, al ja superat del boicot del PP al grup Prisa. En l'apartat "identitats regionals" hi consten el tancament del repetidor de TV3 a València i l'intent d'acomiadar la col·laboradora de Catalunya Ràdio Cristina Peri Rossi per no parlar català. En el document també hi destaquen les malalties de sang blava que han provocat les condemnes a la revista El Jueves per "injúries al Rei" i el requeriment judicial al fotògraf Jordi Ribot perquè entregués les fotos de la crema de retrats del monarca. RSF subratlla que en les grans democràcies ha augmentat la desprotecció del secret a l'hora de revelar les fonts. En la nostra (petita) democràcia la revelació de secrets és tan anecdòtica com el periodisme d'investigació. I al pas que anem, perillaran les exclusives. Pobre del periodista que intenti anar més enllà de la nota oficial; la publicació, en aquest diari, d'un document intern de la secretaria d'ERC, n'és un exemple. La reacció dels protagonistes de la notícia ha estat qualificar-ho d'espectacle rosa. Estem d'acord en el qualificatiu (la política és espectacle), però el color és anecdòtic. El què compta és el repartiment de papers i , si algú no hi posa remei, el de periodista pot acabar relegat al d'un extra.

Pilar Antillach

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 32. Diumenge, 11 de maig del 2008
Paraules clau: Llibertat, Rosa, Rsf

De què riu, Sr. diputat?

Un luxe reunir, a la Universitat de Barcelona, el rector, Màrius Rubiralta; el sociòleg Salvador Giner; la Síndica de Greuges de Barcelona, Pilar Malla; el filòsof José Antonio Marina; l'escriptor Quim Monzó; la degana dels advocats, Silvia Salinas; el president del CAC, Josep M. Carbonell, i els degans de Periodisme per parlar de la importància dels mitjans públics en el desenvolupament del país, arran de la polèmica llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovosuals (CCMA). I una decepció que hagi coincidit amb un nou espectacle pel nomenament del director general de la CCMA. Una escena que es repeteix com en la pitjor de les pel·lícules i que exigeix una millora del guió -el conseller Tresserres ha amenaçat de canviar la llei- abans que s'ensorri la productora. El problema pel president de la CCMA, Albert Sáez, és que "han fet una llei anglosaxona per a un país llatí". A Monzó el fascina aquesta contradicció que ha servit per demostrar que "els polítics són uns barruts". El comentari provoca el somriure del públic i la hilaritat d'un diputat assegut a primera fila. Un dels assistents ho remarca: "L'actitud del polític em recorda aquella cançó sud-americana ¿De qué se rie Sr. ministro?". Quina ingenuïtat creure que el servei públic pot interessar a una societat que ha fet del cinisme la principal arma de defensa contra qualsevol exigència de responsabilitat. "No hi ha cap justificació perquè existeixi Telemadrid", sentenciava José Antonio Marina amb la desgana de qui, fastiguejat de tan abús, és incapaç de fer la lectura inversa: no hi ha cap justificació perquè Telemadrid, o qualsevol altre mitjà públic d'aquí, no pugui ser com la britànica BBC.

Pilar Antillach
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 34. Diumenge, 13 d'abril del 2008

Tòpic català o caspa espanyola

"La festa de la democràcia" (quina cursileria!) ha deixat una ressaca espessa i confusa. Ningú ha quedat satisfet dels resultats del 9-M per molt somriure saltimbanqui i bandera colorista intentant dissimular un escenari gris per a tots els partits. A banda dels vots, que tots desitjarien de més, alguna cosa els ha fallat i, aquest cop, no ha estat la participació. L'abstenció s'havia convertit en un recurs fàcil a l'hora de justificar victòries insuficients o grans derrotes. La participació per sobre del 70% fa més difícil de trobar arguments. Mentre els busquen, ens hem estalviat els retrets de les darreres convocatòries, que culpaven de l'abstenció els mitjans de comunicació per no saber transmetre el missatge correcte, en lloc de la cridòria. Difícilment els partits polítics podran afrontar una altra campanya amb els mateixos plantejaments. Les quilomètriques xifres de mítings i monòlegs, d'hores gratuïtes de televisió, ja no són suficients per guanyar folgadament. La desoladora imatge del periodisme que ens ha deixat el cara a cara Zapatero-Rajoy, amb el soroll de fons dels blogs electorals, i l'anècdota de les enquestes, publicades a Andorra (llàstima que El Periódico no tingui una edició a Perpinyà), perquè a Espanya estan prohibides, durant l'última setmana de campanya, configuren un panorama només compatible amb la decadent Eurovisió, però sense tanta tecnologia. Les votacions al Congrés de Diputats i a Eurovisió han permès veure que entre la ficció del "català emprenyat" i el freaky del Chikilicuatre hi ha una altra realitat, que viu al marge del tòpic català i la caspa espanyola. Què serà dels polítics el dia que els puguem votar pel mòbil!

Pilar Antillach
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 30. Diumenge, 16 de març del 2008

Fidels als blocs

Qui es podia imaginar que renunciaria abans Fidel Castro a la presidència de Cuba, encara que fos per motius de salut, que els partits polítics als blocs electorals.
La comparació pot semblar exagerada, excessivament desproporcionada, tant com ho són els blocs electorals i tot el que representen. Castro és la decadència d’un règim dictatorial, els blocs la decadència d’una manera de fer política i periodisme que confon propaganda i informació.
Hi ha un altre element en comú: el canvi de règim. Aquests darrers anys, els partidaris dels blocs insistien que la seva desaparició anava lligada al canvi de llei de les diferents corporacions públiques
(RTVE,TV3-Catràdio) que havia de comportar una major professionalització d’aquests mitjans. En teoria això ja ha passat, en la pràctica tenim més blocs que mai. Aquesta era la prova de foc (després del fiasco dels
nomenaments) que havia de passar el nou Consell de Govern de la CCMA.
Per guanyar credibilitat, es feia imprescindible un gest de confiança professional, però s’han decantat per mantenir la desconfiança política de sempre.
Els defensors dels blocs estan instal·lats en el "paleolític de la comunicació", convençuts que la informació es pot imposar a cop de resolució de la Junta Electoral Central (JEC). Hi ha alguna cosa més anacrònica i decadent que haver d’informar per mandat judicial? Quant de temps es pensen que podrà aguantar la JEC fent, alhora, de cap d’informatius i de redactor de política, durant les campanyes electorals? Hi ha desenes d’emissores i milers de potencials periodistes a la xarxa que no saben ni que existeix la JEC.
Com es pot dir que els blocs són per garantir la pluralitat, si blocs i pluralitat són oxímoron? Deu ser l’únic lloc del món on la principal eina de treball dels periodistes en campanya és un document Excel per ajustar a la dècima de segon el temps del què diuen o fan els candidats.
Mentrestant, les càmeres i els micròfons queden rellevats a un paper secundari. Les dues eines periodístiques per excel·lència són prescindibles des del moment que els grans partits restringeixen, i en alguns casos prohibeixen, l’accés de les televisions als actes de campanya. Les imatges les subministren ells en exclusiva, seleccionades i prèviament editades. Les televisions (privades i públiques) no es queixen, entre d’altres motius, perquè és un sistema còmode i econòmic.
Ja se sap, la censura és barata; la informació cara i porta molta feina.
Ho dic pels qui justifiquen que les càmeres tampoc entren als concerts de les grans estrelles del rock i que les competicions esportives es donen en senyal realitzat.
És cert que els mítings són cada cop més espectacle, i els partits tendeixen a tractar els seus líders com si fossin autèntiques estrelles d’alguna cosa, mentre la cosa no tingui res a veure amb la política i la responsabilitat pública que això implica: donar explicacions i adquirir compromisos que afecten a tots els ciutadans. Un partit del Barça no té cap transcendència en la vida dels ciutadans més enllà que alguns no sopin quan perd. El que faran els 350 diputats a Madrid sí que ens pot condicionar la vida a tots, als que sopen i als que no, als que van als concerts i als que es queden a casa.
Amb aquest panorama, m’estalvio invocar la llibertat de premsa, el dret d’informació i tots els drets que es vulguin per defensar la qualitat d’un periodisme en hores baixes.

Pilar Antillach
Publicat a Comunicació21, febrer 2008

Clinton, Obama, Zapatero i Rajoy

El duel Hillary Clinton-Barack Obama m'apassiona tant com m'avorreix la bronca Zapatero-Rajoy. Els dos han trigat setmanes a acceptar el cara a cara que realitzarà l'Acadèmia de la Televisió, davant la impossibilitat de posar-se d'acord sobre un canal determinat, públic o privat. Des que van començar les primàries als Estats Units, Clinton i Obama han participat en divuit debats. Una proporció que permet entendre el nivell d'exigència dels polítics nord-americans i la confiança que els mereix la televisió.

¿Com s'ho farien TV3 i TVE si haguessin d'informar d'una campanya com l'americana? Què passaria amb els vergonyants "blocs electorals" (el temps i l'ordre que imposen els partits durant la campanya) i amb el "senyal realitzat" (les imatges gravades pels mateixos partits) amb uns polítics capaços d'improvisar durant hores, tan pendents dels teleespectadors com del públic present, que, a banda de fer de claca, pot votar per decidir a quin candidat continuarà aplaudint?

Els "blocs electorals" són incompatibles amb les llistes obertes, amb els debats i amb res que tingui a veure amb la llibertat i les idees. Són fruit de la desconfiança i la cobdícia dels polítics per repartir-se el pastís televisiu. Una mesura que es podia justificar quan només hi havia un canal i que, amb el temps, ha esdevingut ridícula. A aquests alçades de la vida (multimèdia), pretendre imposar i controlar tot el que facin o diguin els candidats és tan absurd com agafar aigua amb un mocador.

Ja ho va dir un dels caps de llista, en un atac de sinceritat: "Ens estem barallant per les engrunes". Tenia raó: el pastís li ha tocat a "l'Acadèmia", i la televisió pública, un cop més, s'ha de conformar amb les engrunes (els blocs).

Pilar Antillach

Imprimir Enviar Agregar Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 32. Diumenge, 17 de febrer del 2008

DEMOCRÀCIA "LOW COST"

El mateix dia que Mariano Rajoy vetava Alberto Ruiz Gallardón a les llistes del PP per a les eleccions generals del 9 de març, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) no vetava, però com si ho hagués fet, els candidats al consell de govern de la nova Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), és a dir, TV3 i Catalunya Ràdio, proposats pels partits polítics.

¿QUÈ TENEN EN COMÚ Gallardón i el CAC? que tots dos han fet evident que en aquest país hi ha dues reformes pendents: la democratització interna del partits polítics i la independència dels mitjans de comunicació. Les dues qüestions tenen molt a veure amb el descrèdit creixent de polítics i periodistes i l'allunyament progressiu de la resta dels ciutadans. Després de veure el que ha passat amb els nomenaments de la CCMA, és urgent engegar una campanya per promoure els hàbits democràtics en la gestió pública amb la mateixa insistència, si cal, amb què es fa a favor del medi ambient. En tots dos casos ens hi va la supervivència: s'ha de poder respirar aire fresc a tot arreu.

LA TELEVISIÓ I LA RÀDIO PÚBLIQUES no són una gestió menor. Tenen tanta influència en la vida diària dels ciutadans com puguin tenir les infraestructures viàries o l'aeroport. Per tant, és una qüestió d'interès general, de país, de llibertats, que demanda la implicació de tothom.

ÉS UN DISCURS DIFÍCIL DE QUALLAR perquè no hi estem acostumats (desconeixem el que són uns mitjans de comunicació fora del control polític), de la mateixa manera que tampoc no estem acostumats que els trens arribin a l'hora o que els polítics siguin creïbles. El dia que el nomenament del director de TV3 i del director de Renfe deixi de ser notícia voldrà dir que tenim uns mitjans púbics independents i que els trens funcionen.

MENTRESTANT, ENS HEM DE CONFORMAR amb espectacles de "democràcia low cost" com el que ens han ofert amb el cas de la CCMA. No entraré en el detall. Qui se'n vulgui informar només ha de llegir la transcripció de la sessió d'examen públic dels candidats, el dilluns 21 de gener, al Parlament: candidats que ja sabien, mesos abans d'aprovar-se la llei, que "algú els trobaria idonis"; currículums amb lapses de deu anys, on la feina al servei del partit ha desaparegut per art d'encantament, i dificultats d'alguns candidats per explicar quin és el seu model de mitjans públics. Aquests exemples són una petita mostra de que dóna de si la "quota política" (els més cínics en diuen "pluralitat"). De fet, res més que una manera, cada cop més barroera, de repartir-se el pastís.

EN LA MATEIXA SESSIÓ PARLAMENTÀRIA, no sé si amb la intenció d'afegir-hi una mica més de confusió, un diputat dels soi-disants d'esquerres la va equiparar (la quota política) al "compromís polític". I ja se sap que en aquest país no hi ha compromís polític, o del que sigui, que no passi pel sedàs d'un partit. El problema no és la militància, ser d'esquerres o de dretes, ser home o dona. El problema és que el carnet polític o l'obediència a un partit siguin la primera i única condició excloent per poder accedir a determinats càrrecs públics, que, d'altra banda, no es poden exercir eficaçment sense una idònia qualificació professional.

LES NOMBROSES CRÍTIQUES al procés no pretenen, com alguns han volgut fer veure, qüestionar la legitimitat del Parlament per escollir els responsables de les empreses públiques, sinó el fet que ho facin guiats exclusivament per criteris partidistes i sectaris. Fins a quin punt n'han abusat, aquest cop, que el mateix CAC, nomenat també per quota política, ha constatat que "els criteris de capacitat i d'idoneïtat professional no han estat els que han fonamentat, de manera decisiva, la selecció per consensuar la llista de persones candidates". A pesar de la desqualificació, i adduint un estrany "imperatiu legal" (la compatibilitat dels currículums amb la lletra de la llei), el CAC els va considerar idonis per al càrrec.

QUE EL RETARD EN CULTURA democràtica que patim sembla irreversible ho demostra el fet que ningú estigui disposat a fer el primer pas per recuperar el temps perdut, per evitar que aquest retrocés sigui etern. Mentre aquí som incapaços d'aplicar una tímida reforma de la llei per desgovernamentalitzar els mitjans públics, a Europa les grans corporacions audiovisuals públiques afronten nous reptes amb un model de gestió pública, que nosaltres ni tan sols hem pogut imitar, i que ells ja donen per superat. ¿Fins quan ens podrem permetre continuar sent diferents?

Pilar Antillach

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 22. Dilluns, 4 de febrer del 2008

TINC UNA LLISTA

Contra la negació dels principis no hi ha discussió."Contra negantem principia non est disputandum". És la reacció que provoquen les declaracions del diputat del PSC, Joan Ferran, quan va dir que TV3 i Catalunya Ràdio tenen "crosta nacionalista" i demanà un "reset per començar de nou". La revenja que Ferran pregona invalida el poc o molt sentit que puguin tenir la resta de les seves declaracions. El diputat socialista s'ha atrevit a dir en públic el que col·legues seus repeteixen en privat des de sempre: "Els mitjans de comunicació són massa importants per deixar-los en mans dels professionals". Cap polític s'atreveix a dir el mateix de cap altre col·lectiu o organisme públic. El govern en defineix el model (d'escola o sanitat pública) però no detalla el protocol per operar les angines o el que s'ha de preguntar en un examen de matemàtiques. Ningú li pregunta al metge si és nacionalista, de dretes o d'esquerres, aspectes que no tenen per què interferir en la seva feina.
DONCS, HI HA QUI ESTÀ CONVENÇUT QUE LA RÀDIO i la televisió pública ha de ser del mateix color que el govern de torn. És com tornar a l'època del blanc i negre, en què només hi sortien els "bons". Aquest autoritarisme tan arrelat entre alguns polítics, més que una crosta, és un llast de segles que, encara avui, s'arrossega com una mena d'"ADN franquista", latent en innombrables actituds que condicionen les relacions entre el poder i la premsa. Sembla que Joan Ferran té una llista de periodistes bons i dolents, jo en tinc una altra del que ell i la resta de membres del Parlament poden fer per garantir uns mitjans públics "neutrals, plurals, informatius i no partidistes" tal com demana.
1. NOMENIN AL CAPDAVANT DE LES EMISSORES PÚBLIQUES professionals rigorosos i honestos, amb coratge suficient per defensar, sense complexos, la funció de servei públic, prescindint de quotes polítiques.
2. DEIXIN DE CREURE QUE ELS POLÍTICS, o qualsevol organisme de poder, tenen més dret que la resta de ciutadans a sortir a la televisió. Hi ha molta gent que treballa per millorar el món, que té coses interessants a dir, i ni tan sols reclamen aquest dret. I això sí que fa pujar l'audiència!
3. NO ENS FACIN PERDRE MÉS TEMPS amb la seva "agenda oficial" d'inauguracions, declaracions i contradeclaracions i entrevistes prèviament pactades. Acabin amb la moda, ja passada de temporada (s'ho va inventar el PP quan manava), de rodes de premsa sense preguntes i d'imatges gravades pels mateixos partits, com si es tractés d'un espot més de propaganda (senyal realitzat), que redueix la feina del periodista a la de simple "missatger".
4. RECONEGUIN QUE ELS "BLOCS ELECTORALS" (l'espai dels informatius reservat a la campanya electoral) no responen a cap imperatiu legal, són un invent dels mateixos polítics per assegurar-se la seva quota de pantalla.
5. CONVERTEIXIN LES EMISSORES LOCALS en una eina més d'informació i col·laboració ciutadana, en lloc d'instaurar la "tele de l'alcalde" per decret municipal. I evitin (per ètica o per estètica, o totes dues alhora) aplicar la disciplina de partit als periodistes que hi treballen. Per no parlar de la precarietat laboral que fomenten, cosa que mereix un capítol a part.
LA NOVA LLEI DE LA CORPORACIÓ CATALANA de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio) trasllada el control de les emissores públiques al Parlament. Un pas endavant que hauria de garantir més professionalitat i pluralitat (ja no parlo d'independència) d'aquests mitjans. A la pràctica, i veient com està el pati, tot fa pensar que la pretesa pluralitat es traduirà, un cop més, en un repartiment de quotes polítiques entre els membres del nou consell de govern, com va passar, al seu moment, amb RTVE.
ELS RESULTATS D'UN "CONSELL DE QUOTA" són tan "professionals" com aquest exemple recent dels "telediarios" de TVE: a la darrera manifestació de l'AVT, que contenia extenses declaracions del seu president, José Francisco Alcaraz (un dels personatges més tèrbols que pugui suportar una democràcia) TVE li va dedicar el triple de temps (quota PP?) que, la setmana següent, a la manifestació de Barcelona pel "dret a decidir", tenint en compte que les dades oficials de participació a Barcelona triplicaven les de Madrid.
MALAURADAMENT, AL NOSTRE PAÍS (Catalunya o Espanya, depenent de la "crosta" de cadascú), la credibilitat dels mitjans públics depèn més del grau de rebuig que provoquen que del grau d'acceptació que desperten.

Pilar Antillach

Publicat a l' AVUI, 28 desembre 2007

L’ALTRA VÍCTIMA DEL TREN

“La noia, l’agressor i jo som persones normals”. La frase la va dir Roberto Jesús Prieto en una entrevista exclusiva al programa “Els Matins” de TV3. Roberto és el jove argentí de 23 anys que el set d’octubre va ser testimoni de l’agressió a una noia equatoriana per part de Sergi Xavier Martín ,un altre jove de 21 anys de Santa Coloma de Cervelló, en el tren de Ferrocarrils de la Generalitat que fa el recorregut plaça Espanya- Martorell.
Les seves declaracions, en plena “alarma social”, quan la notícia obria informatius, portades de diaris i “gelava la ploma” d’articulistes de “reconegut prestigi”, permeten comprovar,un cop més, que no sempre una imatge val més que mil paraules.
L’agressió del tren ha estat una història efímera com tantes altres que inunden les redaccions i saturen als ciutadans fins la indiferència. L’única cosa que la fa especial és que algú es va ocupar de servir les imatges a les televisions per alimentar la bèstia mediàtica. No es tractava d’una agressió especialment brutal ni sostinguda, però tothom l’ha vist. ¿Quin interès tenien, els que van filtrar les imatges, en el linxament públic de l’agressor?
Ara, que ja no en parla ningú, que s’ha calmat el soroll del circ mediàtic, es pot dir el què llavors hagués estat impossible: l’escena del tren és indignant , no impressionant. Situacions similars, i més greus , es donen cada dia, als trens, al metro i al carrer. SOS racisme ho documenta en una denúncia cada dos dies per agressions racistes o xenòfobes. Agafin el tren el cap de setmana (divendres al vespre de Montcada a Barcelona) i entendran la afirmació de Roberto: “ diumenge a la nit , sempre hi ha persones d’aquestes (....) a gent com ell (l’agressor) sí que l’he trobat d’altres vegades al tren”.
“Vaig passar por després ( de l’agressió). Ningú ens va dir res ni a la noia ni a mi”, li confessa Roberto a Josep Cuní , durant l’entrevista. En el mateix vagó hi havia dues persones més, dos homes dels quals no n’hem tingut notícia fins que ell ho ha explicat. Aquestes dues persones s’han estalviat tot el que el jove argentí ha hagut de patir i que resumeix així: “ He tingut més por del que deien els mitjans de comunicació que del noi aquest (l’agressor) ...Han jutjat la meva persona sense ni saber el meu nom”.
Uns dies abans, una columnista el va titllar de “bochornoso” i “patético” a la contraportada d’un diari, fet que demostra que també els periodistes, considerats seriosos, es queden amb el titular, no del seu diari, sinó del programa de televisió més sensacionalista.
Roberto continua: “....polítics que han dit que la meva acció ha estat semblant a la del nazisme. He dit : collons! Què diuen? Soc un noi normal que estudia , que treballa i que lluita molt “. Roberto va venir d’Argentina fa un any i mig, estudia dret i treballa de recepcionista en un hotel. La seva queixa es referia a les declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, “ La actitud del pasajero que presenció l’agresión racista es propia del nazismo...Así empezó el nazismo, porque los demás miraban para el otro lado”.
Tot el planeta ha vist les imatges de l’agressió del tren. Espero que els insults de la presidenta no hagin sortit de “casa”. No sé quina de les dues coses es més vergonyosa si l’agressió o els insults. La ignorància no és cap delicte però, sumada a la demagògia que comporta la falsa solidaritat i l’oportunisme d’alguns polítics, resulta tant perillosa com algun dels supòsits que contempla el codi penal.
“Tothom ha jutjat la meva vida i ningú sap el què jo he patit per tenir diners ( per viure a Catalunya)... Demano que es protegeixi la meva intimitat” . Amb menys recursos i privilegis que un príncep, però amb la mateixa dignitat, Roberto té clar quins són els seus drets, i a partir d’ara també sabrà que en aquest país, igual que en el seu, no tots som iguals davant la justícia. Al contrari, hi ha qui es pot permetre actuar amb tota impunitat . Només així s’explica la irresponsabilitat, d’aquells que van filtrar les imatges de l’ agressió sense tapar la cara del únic testimoni que hi sortia.
No es podien imaginar que ell, l’altra víctima del tren, posaria seny i intel.ligència on ells, els irresponsables, només van demostrar desídia i incompetència, Cal confiar que la ambaixada argentina hagi proporcionat a Roberto el mateix suport que la del Equador a la jove agredida.

Pilar Antillach

14 novembre 2007

O tots reis o tots ciutadans

L'acció judicial contra la revista satírica El Jueves, promoguda per la fiscalia de l'Estat per una caricatura dels prínceps d'Astúries, ha encetat un debat sobre els límits de la llibertat d'expressió. D'entrada cal tenir clar que la diferència bàsica entre els sistemes autoritaris i els democràtics no és l'existència de partits polítics o la celebració d'eleccions, que poden donar-se, amb les limitacions que es vulgui, en règims poc democràtics; la veritable mesura de la salut democràtica d'una societat és el grau de llibertat d'expressió del qual gaudeix. Com més capacitat de crítica al poder hi hagi, més lliure i democràtica serà la societat.
PER AQUEST MOTIU, RESULTA FORÇA INQUIETANT la frase del ministre de Justícia, Mariano Fernández Bermejo, justificant el segrest del Jueves perquè -segons ell- "hi ha hagut un excés de llibertat d'expressió". És com dir que hi ha massa democràcia. Igual de preocupant és la resposta dels que han dedicat més temps a criticar la caricatura per "irrespectuosa i barroera" que a condemnar el segrest de la revista, invocant la llibertat d'expressió amb la boca petita. Una actitud que ha servit per rebaixar el debat de la llibertat d'expressió al mateix nivell que els privilegis de la corona. Mantenir en el Codi Penal les injuries al rei i al príncep és un privilegi desfasat en el temps i desproporcionat en les penes, de fins a dos anys de presó. Privilegi que el fiscal general de l'Estat qualifica de "drets fonamentals". I em pregunto a què es refereix. ¿On consta que les relacions sexuals en parella siguin motiu de delicte i, per tant, la caricatura en qüestió un atemptat als drets fonamentals del príncep, com diu el fiscal?
TOTHOM ÉS CONSCIENT QUE ES TRACTA d'una deformació humorística de la realitat i que no té per què ser certa. Intentar aplicar-li el Codi Penal és un despropòsit i demanar que respecti els codis deontològics pensats per als mitjans informatius és senzillament ridícul. Uns s'ofenen pels dibuixos d'El Jueves; a d'altres els trasbalsen les imatges de cossos destrossats que la premsa ofereix després d'un atemptat, sense cap respecte ni per la víctima ni pels seus familiars; hi ha qui s'ofèn pels programes televisius de pornografia sentimental en horari infantil. Preocupa tot això al fiscal general de l'Estat? No ho sembla.
LI CORRESPON AL JUTGE DEFINIR QUÈ ÉS de bon gust o de mal gust? Basant-se en què? En criteris morals, religiosos? S'ha dit també que s'hauria actuat de la mateixa manera en el cas de qualsevol altra parella. Diàriament, en mitjans informatius pretesament seriosos, no satírics, es menysprea, s'insulta o es ridiculitza molta gent i no passa res. Es falta al respecte a ciutadans que no disposen de recursos per defensar-se i ningú actua d'ofici. En el cas d'El Jueves s'ha actuat perquè es tracta de la família reial. O tots reis, o tots ciutadans. I ja seria hora que a Espanya es pogués fer no ja la sàtira dels Spitting Image a la família reial britànica (la reina mare en estat d'ebrietat permanent, el duc d'Edimburg devorant indígenes de la Commonwealth i el príncep Carles amb un Tampax per escapulari), sinó simplement pel·lícules com The Queen o documentals com els que fan les televisions britàniques sobre la reina d'Anglaterra i la seva família (el darrer sobre Lady Di), absolutament allunyats del gènere hagiogràfic a què aquí estem acostumats.
QUIN HAURIA DE SER EL LÍMIT DE LA LLIBERTAT d'expressió? La mentida. El que no es pot fer és invocar la llibertat d'expressió per mentir impunement. On sí que s'haurien d'aplicar els codis ètics i on hauria de caure tot el pes de la llei seria, per exemple, sobre aquells mitjans presumptament seriosos que utilitzen l'atemptat de l'11-M per esbombar teories conspiratòries amb l'únic propòsit de fer caure el govern; o sobre aquelles emissores que es dediquen a difondre sistemàticament mentides contra tots aquells que consideren els seus enemics, malgrat que la seva propietat pertany a una confessió religiosa que considera la mentida pecat mortal. La llibertat d'expressió està cada cop més limitada i la independència dels mitjans de comunicació, en perill d'extinció. Això és el que ens hauria de preocupar, des del rei fins a l'últim ciutadà. Les caricatures? Pura anècdota.

Pilar Antillach

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 29. Diumenge, 9 de setembre del 2007

Política de mínim esforç

És de suposar que a hores d'ara no queda ningú en aquest país que no hagi reflexionat sobre l'abstenció en les darreres eleccions municipals. Aquest únic consell que els desconcertats polítics han dirigit als descreguts ciutadans, el "reflexioneu votants", m'ha provocat el mateix efecte que el "reflexioneu cristians (...sobre els vostres pecats)" del sermó dominical de l' internat, anys 60. Les dues expressions comporten una càrrega de culpabilitat que, en cas de consumar-se la malifeta (el pecat), algú ha de pagar .
EL PECAT DE L'ABSTENCIÓ DEL 27-M l' han pagat els mitjans de comunicació. Per continuar amb les referències del passat, res millor que un gest tribal com el de matar el missatger. Alguns polítics, Joan Ridao, per exemple, ho van tenir clar la mateixa nit de les eleccions; el president Montilla, Artur Mas i Imma Mayol, al cap d'un parell de dies. Els membres del CAC han trigat una mica més. La davallada de la participació electoral no és aliena -segons ells- a la gosadia dels periodistes dels mitjans públics que s'han atrevit a explicar públicament que no firmen cap informació, durant els quinze dies de campanya, perquè els anomenats blocs electorals (les notícies electorals dels espais informatius) els decideixen els partits polítics, i ser jutge i part està mal vist en democràcia.
EL CAC S'HA AFEGIT A LA CROADA recomanant pràctiques (també del passat) com ara que "els responsables dels mitjans evitin la reiteració de la protesta que ignora la flexibilització dels criteris sobre la informació electoral adoptats pels Consells d'Administració de la mateixa CCRTV -avalats per la Junta Electoral Central- i de Barcelona TV". Dit d'un altra manera, demana a les direccions dels mitjans públics que censurin les protestes dels periodistes.
UNA REACCIÓ SORPRENENT QUE ELEVA EL PECAT (no firmar) a la categoria de delicte. El CAC no entén que els polítics poden assumir que la meitat dels ciutadans se'n vagin a la platja en lloc de votar-los; en canvi, els mitjans de comunicació públics no suportarien que la meitat de la audiència canviés de cadena. En són conscients des del director general fins al redactor de pràctiques. El CAC sembla que no, i corre el risc de quedar-se el paper de dolent en la pel·lícula que, fins ara, protagonitzava en exclusiva la Junta Electoral. La funció d'aquest organisme consisteix a fer complir la llei electoral que, entre altres aspectes, garanteix als partits polítics uns espais gratuïts de propaganda en els mitjans públics. El que ha provocat la queixa dels periodistes ha estat l'obstinació dels partits d'aplicar als informatius els mateixos criteris que als espais de propaganda.
PERÒ, EL QUE ELS HA FET POSAR FURIOSOS no han estat els periodistes (la vaga de firmes fa tres anys que dura), sinó el fet que, per primer cop, la JEC (Junta Electoral Central) se'ls ha girat d'esquena en reconèixer que no és competència seva establir com ha de ser la informació electoral de les cadenes públiques. D'aquesta manera, la Junta Electoral de Barcelona, en primera instància, i la Central, a continuació, han deixat de ser l'avalador perquè els partits polítics puguin prolongar els espais de propaganda en els informatius; un privilegi que, després de 25 anys, dóna peu a preguntar-se per què els polítics han de continuar tenint més dret a sortir a la televisió que la resta dels ciutadans.
ELS PERIODISTES SOM L'ÚNIC COL·LECTIU qüestionat pels partits abans, fins i tot, que fem la nostra feina. És evident que els polítics no creuen en la independència dels mitjans, i no s'adonen que és imprescindible perquè els ciutadans se'ls creguin. Conscients d'aquesta manca de credibilitat, han sorgit algunes veus que atribueixen el desinterès ciutadà per la política a la banalitat dels mitjans. Banal és allò que no té cap interès i, si ens hem de refiar de les audiències, la informació electoral en té poc. Contràriament, el programa d'humor de TV3 Polònia, arrasa. Un altra cosa és que als polítics no els agradi perquè la caricatura de tots plegats resulta massa real i, per tant, interessant.
EL PRESIDENT FRANCÈS NICOLAS SARKOZY deia que no es poden guanyar les eleccions si primer no es guanya el debat de les idees, i, per fer-ho, cal construir un discurs que, com a mínim, motivi els ciutadans a anar a votar. El president de la Generalitat, José Montilla (res més lluny de la meva intenció que comparar-los; no tenen res en comú) està convençut que els ciutadans no voten perquè ja els va bé el que hi ha. D'això se'n diu política de mínim esforç, i és el que representen els blocs electorals i els seus defensors.


Pilar Antillach

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Dilluns, 2 de juliol del 2007

Canya a TV3

La pèrdua del liderat de TV3 ha generat una profusió de crítiques que van més enllà del mitjà, fins a qüestionar la funció de la televisió pública. Es tracta de presentar una empresa que fa un servei necessari (transmetre informació i oci a milions de ciutadans) com una xacra pel perjudici econòmic que causa als comptes de la Generalitat.

BONA PART DE LES CRÍTIQUES NEGATIVES PROVENEN de la competència, de les empreses que tenen interessos en altres cadenes de televisió privades. Tot molt lícit dins les regles de mercat, si no fos perquè en les televisions públiques, i TV3 no és una autonòmica qualsevol, ens hi juguem alguna cosa més que la quota de mercat. Ens hi juguem un model de país: com passa amb la BBC, France TV, la RAI (italiana) i la ARD (alemanya). Els seus respectius governants saben que el paper que tenen assignat els mitjans públics no es pot substituir pels privats. Els únics que s'han atrevit a posar-ho en dubte, Silvio Berlusconi i Tony Blair, no se n'han sortit. Ho comparo amb les grans televisions públiques europees i no amb les privades espanyoles, com acostumen a fer els crítics d'aquí, per no caure en la trampa -per no dir la demagògia- de sempre: qui té menys audiència i perd més diners? Es pot tenir molta audiència i guanyar milionades fent uns informatius que d'informació només en tenen el nom, i uns programes que són un insult a la intel·ligència, com és el cas d'alguna cadena privada.

PER QUÈ NINGÚ NO ES PREOCUPA DE RECORDAR que les televisions privades són concessions públiques, atorgades, en teoria, perquè se'ls considera un servei públic? Amb quin tipus de programació fan aquest servei? ¿Realment, els detractors de les públiques pensen que són més plurals les emissores privades amb clars interessos empresarials i, en alguns casos, indissimulades servituds polítiques?

LES PÚBLIQUES HAN DE PERDRE DINERS? No. Però, al contrari del que pensen els defensors de les privades, el seu principal objectiu no ha de ser guanyar-ne. Informar i entretenir els ciutadans amb una certa qualitat requereix molts mitjans. Un pressupost només equiparable a serveis com l'ensenyament i la cultura.


PARLEM DE LA CULTURA: de tancar teatres, auditoris, museus o biblioteques (públics, s'entén) per falta de públic o perquè pateixen pèrdues. Què hauria estat de la cultura catalana -per no dir de la llengua- aquests 24 anys si no hagués existit TV3? Ja sé que tot això, a alguns d'aquests que se la carreguen, els provoca un gran menyspreu o un tip de riure.


ESTÀ EN JOC GARANTIR LA FUNCIÓ D'UN MITJÀ que fins ara ha tingut en la llengua la raó de ser. La crisi de TV3 ha demostrat que cal algun reclam més que el català. Cal replantejar tot el model, perquè, molt abans del que ens pensàvem, està quedant obsolet.


LES NOVES TECNOLOGIES, AMB INTERNET AL CAPDAVANT, empenyen per sobre de quotes polítiques i majories parlamentàries. Convertits en història els governs de majoria absoluta, els polítics perden interès en una televisió pública, hipotèticament, independent, a favor de les plataformes privades d'empresaris conjunturalment amics.

LES TELEVISIONS PÚBLIQUES JA NO PODRAN CONTINUAR sent el cortijo o, en el nostre cas, l'hortet on convergien els interessos del partit al poder. No obstant, encara són molts els que volen sentir només la música que els agrada i, és clar, no es posen d'acord en la partitura. Amb aquest panorama, es pot entendre la desafecció que des del poder, polític i econòmic, es promou cap als mitjans públics.

QUÈ FEM AMB TV3? Bé, des d'aquí els ofereixo una proposta força "innovadora i radical". Ja sabem el que és una televisió de partit. Ja sabem el que és una televisió de tres partits. ¿I si ara en féssim una de tothom? Pública de debò. Només cal copiar els models europeus que fa dècades que funcionen. En tots hi ha uns denominadors comuns: no depenen del govern, tenen instaurat un cànon i acostumen a ser líders d'audiència. Per què nosaltres en som l'excepció? La resposta correspon al president de la Generalitat i als diputats del Parlament de Catalunya.

EN EL MEU CAS, DESPRÉS DE VINT ANYS DE TREBALLAR-HI, només puc constatar que les ingerències de tot tipus (polítiques, econòmiques...) i el control dels governs de torn han desmotivat una plantilla que es resigna a editar vídeos del president Montilla amb el mateix estil que, durant vint-i-tres anys, va editar els del president Pujol. Tot i així, ho sento per aquella a qui els sap greu no haver-la enfonsat.

Pilar Antillach


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 22. Dilluns, 2 d'abril del 2007

Hi ha por

Hi ha por a les redaccions i a les direccions dels mitjans de comunicació. I la pitjor expressió de la por és la censura. El director de TVE, Javier Pons, amb el consentiment del president de la Corporació de RTVE, Luis Fernández, va prohibir, dimecres 21 de febrer, l'emissió del programa La Noche de Quintero, en què s'entrevistava José M. García. La direcció de TVE ho va justificar pel fet de "...contenir insults i atacs a polítics, empresaris i periodistes". He vist els 45 minuts d'entrevista, penjats a Internet, i no hi ha cap insult. José M. García hi fa el relat d'una època, quan Aznar era president del govern, que provoca, més que por, pànic. Un retrat d'empresaris i polítics, alguns encara molt poderosos, que s'han fet rics, immensament rics, gràcies als favoritismes de l'expresident. No diu res que qualsevol periodista, mitjanament informat, no sàpiga. Per què TVE censura García i no Jiménez Losantos, que havia estat entrevistat en el mateix programa, uns dies abans? Senzillament, perquè el que diu Losantos no és creïble, fa riure. El que diu García sí que és creïble, fa por.

Només des de la inseguretat que genera la por es poden entendre les justificacions, donades per la direcció de TVE: "La televisió pública pertany als espectadors i no a ningú que la vulgui utilitzar per insultar". Si és així, espero que no hàgim de tornar a escoltar, en els Telediarios, Ángel Acebes dient "mal nacidos" als qui dubten de les seves teories sobre l'11-M i ETA. Per no esmentar els eloqüents eslògans preconstitucionals dels qui cada cap de setmana es manifesten en contra de Z-ETA-P. Suposo que també desapareixeran de la pantalla els vídeos de sang i fetge en ple horari infantil.

La imperícia de Javier Pons continua amb frases com: "TVE està oberta a tot tipus d'intervencions, però sempre respectant la llibertat d'expressió". El director de TVE hauria de saber que els límits a la llibertat d'expressió els marca el Codi Penal, no ell. Curiosament, Florentino Pérez ha estat l'únic que ha anunciat que es querellarà contra García, no pel contingut de l'entrevista, sinó per haver-lo acusat de pressionar perquè no surti. A Florentino el que el preocupa és semblar un censurador. Que en prengui nota la direcció de TVE i la seva peculiar manera d'entendre el servei públic: "...a la televisió hi pot venir tothom, respectant les normes que marca el servei públic, on els espectadors són els amos de l'antena". Els amos de l'antena no són els espectadors, de la mateixa manera que els usuaris de Renfe no són els amos de la catenària. Els espectadors, i la resta de ciutadans, paguen impostos perquè a la tele n'hi puguin sortir uns quants, els que decideixin els seus responsables; però, bàsicament, perquè hi puguin sortir els qui tenen alguna cosa per dir. És aquesta, l'essència del servei públic: mantenir i fomentar la crítica, mani qui mani, agradi o incomodi.

La nova direcció de TVE no es pot permetre confondre la crítica amb l'insult. Si ho fa, li està donant la raó a García quan diu: "...els polítics, siguin del signe que siguin, no volen periodistes, volen aduladors, taquígrafs. La lluita d'interessos és tan gran i els paguen tan poc...". Potser per aquest motiu, Luis del Olmo (un dels periodistes considerats ben pagats) ha estat dels pocs que s'ha queixat de la censura. La resta de col·legues s'han estimat més mirar cap a una altra banda. Ja se sap: no és el mateix criticar la COPE que TVE. Insisteixo, hi ha por. I quan els periodistes tenen por, vol dir que una part important de la democràcia grinyola. Només en democràcies febles hi pot haver censura sense que ningú en demani responsabilitats. I en aquest cas, tampoc cal esperar que ho faci l'oposició.

Si alguna cosa té de profit aquesta història és que ens ha permès comprovar que la independència dels mitjans públics té un enemic, encara pitjor que les quotes polítiques: el consens. El nou president de la Corporació de RTVE, Luis Fernández, ha estat escollit per les Corts amb el consens del PSOE i el PP. ¿Vol dir que, a partir d'ara, a TVE no es podrà criticar ni el Govern ni l'oposició? ¿S'ha canviat la llei franquista de RTVE per beneir, com és el cas que ens ocupa, la censura en nom de pintoresques interpretacions sacerdotals de la llibertat d'expressió? L'únic cert és que s'han carregat les esperances de canvi tan bon punt han arribat. Ja ho diu José M. García en l'entrevista: "Una prova de llibertat és que això [l'entrevista] surti". Jo també tinc por.

Publicat a l'Avui el 5 de març de 2007